Your­ce­nar: d’Adrià a Fe­lip II

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s -

Les ‘Me­mò­ri­es d’Adrià’ de l’es­crip­to­ra bel­ga, un pre­text per ava­lu­ar dos grans em­pe­ra­dors ibè­rics el po­der dels quals es va tra­duir en la gran­di­o­si­tat de les se­ves obres com el Pan­teó i l’Es­co­ri­al Per es­criu­re les se­ves Me­mò­ri­es d’Adrià, l’es­crip­to­ra bel­ga Mar­gue­ri­te Your­ce­nar (anò­nim de Crayen­cour) es va re­cór­rer la ge­o­gra­fia de l’im­pe­ri ro­mà des de les por­tes el mar Negre fins a les Co­lum­nes d’Hèr­cu­les a Andalusia.

Ob­ses­si­o­na­da per aque­lla no­vel·la, va tri­gar mit­ja vi­da a com­ple­tar-la, ini­ci­ant-la i aban­do­nant-la di­ver­ses ve­ga­des. Ho ex­pli­ca de­ta­lla­da­ment en les no­tes fi­nals a la no­vel·la. Jo ma­teix, que he se­guit aque­lla pràc­ti­ca, no es­tic se­gur que una no­vel·la ha­gi de por­tar no­tes, però si n’hi ha­gués, les de Your­ce­nar són d’allò més opor­tu­nes.

La més fa­mo­sa diu ai­xí: “Tro­bat en un vo­lum de la cor­res­pon­dèn­cia

En el seu vi­at­ge de “lo­ca­lit­za­ci­ons” va re­cór­rer a fons el sud de la pe­nín­su­la Ibè­ri­ca i ho va ex­pli­car en el seu as­saig L’An­da­lou­sie ou les Hes­pe­ri­des. Hu­me va es­criu­re que dos em­pe­ra­dors an­da­lu­sos que es van suc­ceir a Roma –Tra­jà i Adrià– van as­se­gu­rar la hu­ma­ni­tat un dels seus rars se­gles de tran­quil·li­tat. Si un lle­geix Los do­ce cé­sa­res o, més pro­per, Jo Clau­di, no pot elu­dir la sen­sa­ció que, des­prés d’una por­ció de bès­tia, neu­rò­tic i de­ge­ne­rat Ti­be­ri (amb dub­tes), Ca­lí­gu­la i Ne­ró, apa­rei­xen dos se­nyors d’Ità­li­ca a la Bè­ti­ca, que són Tra­jà i el seu ne­bot Adrià, que po­sen or­dre en aquell ca­os d’as­sas­si­nat i ex­tra­va­gàn­cia i go­ver­nen com a és­sers as­se­nyats, com­par­ti­rà amb els Bor­ges més de mil anys des­prés. Your­ce­nar tro­ba a Adrià el gust de cons­truc­ci­ons co­los­sals (la Vi­lla, el Pan­teó, el Mau­so­leu Sant’An­ge­lo) o en el dels fas­tos fu­ne­rals, cer­tes ca­rac­te­rís­ti­ques ibè­ri­ques eter­nes.

“Aquest in­di­vi­du­a­lis­me es­toic, aques­ta fu­ga bar­ro­ca, aquell gest im­pe­ri­al de do­mi­na­ció uni­ver­sal, no re­a­pa­rei­xe­rà a la pe­nín­su­la fins a mil anys des­prés de la cai­gu­da de Roma, a la Ità­lia del Re­nai­xe­ment”. I ano­me­na al Bar­roc “ac­cés de gran­di­lo­qüèn­cia d’una ra­ça ta­ci­tur­na”. Allà hau­ria d’in­tro­duir Fe­lip II i l’Es­co­ri­al, però no ho fa, per a gran de­cep­ció dels seus afi­ci­o­nats, com jo, que hem de tor­nar cap a al­tres au­tors per­què ens ava­lu­ïn i allà Fe­lip II va su­perar en gran­di­o­si­tat Adrià, que va re­par­tir la se­va im­pres­sió en el Pan­teó i la Vi­lla. Un va vi­at­jar com­pul­si­va­ment, l’al­tre es va tan­car obs­ti­na­da­ment. Adrià va prac­ti­car la to­le­ràn­cia re­li­gi­o­sa, Fe­lip II, la in­to­le­ràn­cia que li aca­ba­ria cos­tant el po­der.

“Es­pa­nya no s’ha re­cu­pe­rat mai de l’es­forç de les se­ves aven­tu­res im­pe­ri­als, de l’or fà­cil del Nou Món, de la sag­nia que es va in­fli­gir a si ma­tei­xa ex­pul­sant de les se­ves ve­nes fins a les úl­ti­mes go­tes de sang ju­e­va o mo­ra. Andalusia, so­bre­tot, ha pa­tit d’aques­ta es­pè­cie d’acte de fe per­pe­tu­at en ho­nor de l’ide­al cas­te­llà de la ra­ça”.

Re­sul­ta més com­pli­cat en­ten­dre

Un va prac­ti­car la to­le­ràn­cia re­li­gi­o­sa, l’al­tre, una in­to­le­ràn­cia que li aca­ba­ria cos­tant el po­der

ARXIU

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.