Discussió eterna

Va ser durant el Renaixement quan un gènere clàssic –el diàleg– va reconquerir prestigi en el polisistema cultural que formaven les llengües llatines d’Europa. El diàleg ja no s’usaria com una eina d’adoctrinament imposant una única veritat ben delimitada, tal i com s’havia practicat durant bona part de l’edat mitjana, sinó que es va reutilitzar com un motlle argumentatiu àgil i persuasiu que possibilitava el contrast d’opinions. Eren els dies del somni de l’humanisme, per dir-ho amb el títol del meravellós estudi de l’hidalgo Francisco Rico. Un dels epicentres d’aquell somni, potser més enlluernador que cap altre, va ser la Florència de Lorenzo di Medici.

L’humanista Llorenç el Magnífic, que és com la història el va batejar, va ser polític, escriptor i mecenes. Volgué fer de la seva ciutat un imant del saber i l’art del seu temps. I durant els seus últims anys com a senyor de Florència, atenent el consell d’un dels savis que ha convocat entorn seu –Pico della Mirandola–, convidà un frare perquè hi retornés: era Girolamo de Ferrara, més conegut com Savonarola (1452-1498).

Quan havia passat només mig mil·lenni del pas abrasiu de Savonarola per Florència, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) va començar a interessar-se pel personatge. Des del primer moment va imaginar la possibilitat de contrastar-lo amb el pare fundador de la ciència política: el florentí Maquiavel (1469-1527). La millor manera de fer-ho era inventar una trobada entre tots dos, com podria haver fet un assagista del Renaixement. Perquè aquest diàleg li permetria pensar assumptes eterns de la filosofia política: la dialèctica irresoluble entre reforma i revolució, la tensió perenne entre puresa i pragmatisme, la pugna entre realisme i revolució.

Així, en el diàleg inventat entre els dos personatges arquetípics, Villatoro, que és un pensador adversatiu –un pensador que pensa dubtant sobre les seves raons–, ha trobat la manera de reflexionar sobre les paradoxes de la política. La conversa ficcionada que se’ns proposa podria haver passat cap a 1493, a la cel·la on s’estava el dominic que volia inflamar el present per construir la Ciutat de Déu al damunt de la cendra de les Ciutats dels Homes. Durant tota la conversa ressonarà el soroll de l’aspiradora dels temps presents –els dels populismes (el d’una frase de Saénz de Santamaría)– i es vesteix sempre amb una reconstrucció dels fets precisa i gens carregosa.

La interpretació d’un quadre de Botticelli es combina amb la narració de les intrigues papals per fer caure els enemics i les conjures per assassinar els líders de la ciutat amb la descripció de la República de Déu que Savonarola va imposar durant els anys del seu fanatisme del terror purificador. Un atrezzo renaixentista per fer-se altra vegada preguntes sense (per sort) resposta categòrica.