Dis­cus­sió eter­na

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - JOR­DI AMAT

Va ser du­rant el Re­nai­xe­ment quan un gè­ne­re clàs­sic –el di­à­leg– va re­con­que­rir pres­ti­gi en el po­li­sis­te­ma cul­tu­ral que for­ma­ven les llen­gües lla­ti­nes d’Eu­ro­pa. El di­à­leg ja no s’usa­ria com una ei­na d’adoc­tri­na­ment im­po­sant una úni­ca ve­ri­tat ben de­li­mi­ta­da, tal i com s’ha­via prac­ti­cat du­rant bo­na part de l’edat mit­ja­na, si­nó que es va reu­ti­lit­zar com un mot­lle ar­gu­men­ta­tiu àgil i per­su­a­siu que pos­si­bi­li­ta­va el con­trast d’opi­ni­ons. Eren els di­es del som­ni de l’hu­ma­nis­me, per dir-ho amb el tí­tol del me­ra­ve­llós es­tu­di de l’hidalgo Fran­cis­co Ri­co. Un dels epi­cen­tres d’aquell som­ni, pot­ser més en­llu­er­na­dor que cap al­tre, va ser la Flo­rèn­cia de Lo­ren­zo di Me­di­ci.

L’hu­ma­nis­ta Llo­renç el Mag­ní­fic, que és com la his­tò­ria el va ba­te­jar, va ser po­lí­tic, es­crip­tor i me­ce­nes. Vol­gué fer de la se­va ciu­tat un imant del sa­ber i l’art del seu temps. I du­rant els seus úl­tims anys com a se­nyor de Flo­rèn­cia, ate­nent el con­sell d’un dels sa­vis que ha con­vo­cat en­torn seu –Pi­co de­lla Mi­ran­do­la–, con­vi­dà un fra­re per­què hi re­tor­nés: era Gi­ro­la­mo de Fer­ra­ra, més cone­gut com Sa­vo­na­ro­la (1452-1498).

Quan ha­via pas­sat no­més mig mil·len­ni del pas abra­siu de Sa­vo­na­ro­la per Flo­rèn­cia, Vi­cenç Vi­lla­to­ro (Ter­ras­sa, 1957) va co­men­çar a in­teres­sar-se pel per­so­nat­ge. Des del pri­mer mo­ment va ima­gi­nar la pos­si­bi­li­tat de con­tras­tar-lo amb el pa­re fun­da­dor de la ci­èn­cia po­lí­ti­ca: el flo­ren­tí Ma­quia­vel (1469-1527). La mi­llor ma­ne­ra de fer-ho era in­ven­tar una tro­ba­da en­tre tots dos, com po­dria ha­ver fet un as­sa­gis­ta del Re­nai­xe­ment. Per­què aquest di­à­leg li per­me­tria pen­sar as­sump­tes eterns de la fi­lo­so­fia po­lí­ti­ca: la di­a­lèc­ti­ca ir­re­so­lu­ble en­tre re­for­ma i re­vo­lu­ció, la ten­sió peren­ne en­tre pu­re­sa i prag­ma­tis­me, la pug­na en­tre re­a­lis­me i re­vo­lu­ció.

Ai­xí, en el di­à­leg in­ven­tat en­tre els dos per­so­nat­ges ar­que­tí­pics, Vi­lla­to­ro, que és un pen­sa­dor ad­ver­sa­tiu –un pen­sa­dor que pen­sa dub­tant so­bre les se­ves ra­ons–, ha tro­bat la ma­ne­ra de re­fle­xi­o­nar so­bre les pa­ra­do­xes de la po­lí­ti­ca. La con­ver­sa fic­ci­o­na­da que se’ns pro­po­sa po­dria ha­ver pas­sat cap a 1493, a la cel·la on s’es­ta­va el do­mi­nic que vo­lia in­fla­mar el pre­sent per cons­truir la Ciu­tat de Déu al da­munt de la cen­dra de les Ciu­tats dels Ho­mes. Du­rant to­ta la con­ver­sa res­so­na­rà el so­roll de l’as­pi­ra­do­ra dels temps pre­sents –els dels po­pu­lis­mes (el d’una fra­se de Sa­énz de San­ta­ma­ría)– i es ves­teix sem­pre amb una re­cons­truc­ció dels fets pre­ci­sa i gens car­re­go­sa.

La in­ter­pre­ta­ció d’un qua­dre de Bot­ti­ce­lli es com­bi­na amb la nar­ra­ció de les in­tri­gues pa­pals per fer cau­re els ene­mics i les con­ju­res per as­sas­si­nar els lí­ders de la ciu­tat amb la des­crip­ció de la Re­pú­bli­ca de Déu que Sa­vo­na­ro­la va im­po­sar du­rant els anys del seu fa­na­tis­me del ter­ror pu­ri­fi­ca­dor. Un atrez­zo re­nai­xen­tis­ta per fer-se al­tra ve­ga­da pre­gun­tes sen­se (per sort) res­pos­ta ca­te­gò­ri­ca.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.