Pla­ça An­na Li­za­ran

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s -

En la con­flu­èn­cia dels car­rers Ri­bes, Si­cí­lia i Ali Bei l’Ajun­ta­ment ha de­di­cat una pla­ça a l’ac­triu. Els ve­ïns la van ele­gir per vo­ta­ció en­tre tres do­nes que no fos­sin “ni no­bles ni san­tes” Dis­sab­te (15 de desem­bre) vaig anar a la inau­gu­ra­ció de la pla­ça An­na Li­za­ran. La pla­ça es tro­ba al bar­ri del Fort-Pi­enc, en la con­flu­èn­cia dels car­rers Ri­bes, Si­cí­lia i Ali Bei. Hi vaig anar per pu­ra ca­su­a­li­tat, per­què di­ven­dres a la tar­da em va tru­car la ví­dua de l’Ani­ta i

me’n va in­for­mar. “No t’han tru­cat els de l’Ajun­ta­ment?”, em va pre­gun­tar la ví­dua. “Tant de bo ho fes­sin, ni que no fos per dir-me que ja puc aga­far el me­tro al pas­seig de Sant Jo­an per anar a Sant Pau, que ja han po­sat l’es­ca­la me­cà­ni­ca o, en el mi­llor dels ca­sos, aquell as­cen­sor que tan­ta fal­ta ens fa als que anem coi­xe­jant, co­sa dels anys o del que si­gui, amb un bas­tó pel pas­seig, en­tre Ver­da­guer i Cla­vé”.

Vaig ar­ri­bar, amb un ta­xi, al vol­tant de les dot­ze, quan du­es no­ies –xi­ne­ses o ja­po­ne­ses–, d’una aca­dè­mia de mú­si­ca del bar­ri, aca­ba­ven d’in­ter­pre­tar –vi­o­lí i pi­a­no– un re­tall de Mo­zart, que a Stend­hal li ha­gués cai­gut com un tret, com una ta­pa bar­ce­lo­ni­na, però que a mi, pen­sant en l’Ani­ta, em va cau­re com una lla­mi­na­du­ra de la me­va in­fan­te­sa, és a dir, de Can Lli­bre i Ser­ra o del forn de Sant Jau­me, i em va des­per­tar la ga­na, és a dir, les ga­nes d’anar-me’n a pren­dre un whiskey en un Bra­ca­fé que vaig veu­re no lluny, a la pla­ça, amb la se­nyo­re­ta del pi­a­no i amb l’Ani­ta. Com pot inau­gu­rar-se una pla­ça An­na Li­za­ran on no hi ha­gi una ter­ras­sa on pren­dre una o du­es o tres o més co­pes amb ella? Per­què, po­bret de tu, l’Ani­ta sem­pre se­rà aque­lla es­tre­lla d’aquell wes­tern de John Ford que tu vas veu­re o vas creu­re que ve­ies al Roxy quan eres una cri­a­tu­ra i...

La pla­ça An­na Li­za­ran, en la con­flu­èn­cia dels car­rers Ri­bes, Si­cí­lia i Ali Bei, és una pla­ça du­ra. Una pla­ça Bo­hi­gas, de l’ar­qui­tec­te Ori­ol Bo­hi­gas. Pel que sem­bla l’hi han con­ce­dit, li han do­nat el seu nom per ser una do­na. Una do­na abans que una ac­triu. M’ex­pli­ca­ré. Dis­sab­te, des­prés que mit­ja dot­ze­na de com­pa­nyes, ami­gues d’An­na Li­za­ran, par­les­sin d’ella, lle­gis­sin co­ses se­ves, de la se­va vi­da i dels seus tre­balls, des­prés que dos com­panys par­les­sin tam­bé i re­ci­tes­sin retalls d’obres re­la­ci­o­na­des di­rec­ta­ment o in­di­rec­ta­ment amb ella, el pri­mer ti­nent d’al­cal­de, el se­nyor Pi­sa­re­llo, que és el cap de l’Ei­xam­ple bar­ce­lo­ní, ens va ex­pli­car que al seu ter­ri­to­ri tan sols hi ha un 7% de do­nes en car­rers i pla­ces, i que ma­jo­ri­tà­ri­a­ment són, va dir, “no­bles o san­tes”. No­bles –no­bles­se obli­ge!–, o san­tes, d’Eu­là­lia a Ada Co­lau. To­tal, que em va sem­blar que més que una pla­ça a una ac­triu, aquell ma­tí de dis­sab­te, 15 de desem­bre, inau­gu­rà­vem la pla­ça d’una do­na. Una se­nyo­ra, el nom de la qual no acon­se­guei­xo re­cor­dar i que va dir ser la re­pre­sen­tant del dis­tric­te, del bar­ri del Fort-Pi­enc, ens va dir que els ha­bi­tants del bar­ri ha­vi­en tri­at en­tre tres do­nes: la com­po­si­to­ra Llu­ï­sa Ca­sa­ge­mas, la po­e­tes­sa Glo­ria Fu­er­tes i l’ac­triu An­na Li­za­ran. I que els ve­ïns ha­vi­en ele­git la Li­za­ran per 350 vots (més de la mei­tat dels vots eme­sos). Per què An­na Li­za­ran? Doncs per­què els ve­ïns no te­ni­en ni la me­nor idea de qui era la com­po­si­to­ra Ca­sa­ge­mas o la po­e­tes­sa Fu­er­tes i, en can­vi, ha­vi­en vist a la te­le la Li­za­ran o, ves a sa­ber, pot­ser l’ha­vi­en anat a veu­re de jo­ves al Lliu­re o al Na­ci­o­nal.

To­tal, que van ele­gir una do­na per­què no era ni una no­ble ni una san­ta. Però la van es­co­llir per­què era una ac­triu? Es va par­lar molt aquell ma­tí del Lliu­re, l’Ani­ta va ser una de les se­ves fun­da­do­res. Però, pre­gun­to jo, quin car­rer, qui­na pla­ça hi ha a la nos­tra ciu­tat de­di­ca­da a Fa­bià Puig­ser­ver (fill d’Olot, 1938) o a Pep Mun­ta­nyès, als quals de­vem el Lliu­re, el de Grà­cia i el de Montjuïc? O a Car­lo­ta Sol­de­vi­la, la fi­lla del Car­les, que va co­men­çar amb Els Jo­glars i que va aca­bar sent la da­ma –l’ano­me­na­rem

L’Ani­ta sem­pre se­rà aque­lla es­tre­lla d’aquell wes­tern de John Ford que tu vas veu­re, o ai­xí ho vas creu­re, al Roxy

ai­xí i que ella ens ho per­do­ni– del Lliu­re de Grà­cia?

PS. Fa un pa­rell de set­ma­nes em vaig tro­bar en una ter­ras­sa de la ram­bla de Ca­ta­lu­nya amb una ve­lla ami­ga. Em va pre­sen­tar el seu net, Carlos de X i de X, 18 anys, alum­ne de l’Ins­ti­tut del Teatre. Li vaig pre­gun­tar per Jai­me Sa­lom, amic i al­gu­na co­sa més de la se­va àvia, per Jo­sé María Ro­drí­guez Mén­dez, per Ra­món Gil No­va­les, per Ja­vi­er To­meo... I em va dir, em va con­fes­sar, que no n’ha­via sen­tit par­lar mai a l’Ins­ti­tut. “I de Sal­vat, n’has sen­tit par­lar?”, li vaig dir jo. “Es­clar que sí! Tots els meus pro­fes­sors són fills o nets de Sal­vat!”. Quan, co­mis­sa­ri Pi­sa­re­llo, una pla­ça amb el nom de Ricard Sal­vat, “el pa­re de tots (i de to­tes)”? Ricard Sal­vat, amant tem­po­ral de Maria Au­rè­lia Cap­many, de qui sí que hi ha un car­re­ró, pel car­rer Ta­llers, ar­ri­bant al Raval... JO­AN DE SA­GAR­RA

JOR­DI BELVER

An­na Li­za­ran en una imat­ge pre­sa el 2002

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.