Les crisis de l’artista

Un artista en crisi creativa és un recurrent literari, tronat, de vegades frívol i mel·liflu, però real. Una imatge icònica d’ideologia romàntica. D’indefensió, desesperació i tristesa. El neguit devorant l’individu. Un creador pres de la impotència inventiva? Sens dubte una situació horrorosa per a qui la pateix i per als qui bé l’estimen. Una ànima en pena. O gairebé. Un parèntesi per al seu públic. La crisi, parlem estrictament de les creatives: carestia d’idees, pèrdua de la voluntat expressiva, falta de concentració, la buidor en acabar una etapa o un llibre… se sap quan arriben, no quan se’n van. “De crisis creatives en tinc cada dia, però la necessitat d’escriure és encara instal·lats en les arrels seculars de tot acte poètic i per tant creatiu. Poe va passar per tota classe de crisis i vivia en una calamitat permanent, entossudit a fastiguejar-se a si mateix, i tot i això, va crear una obra d’una altura insuperable . Félix Grande escriu com el cantant, en aquest cas el cantaor –es refereix a Camarón–, ha de sortir de la crisi en què es trobi, cada dia i en l’hora en punt de la seva actuació. Lobo Antunes li confessa a Xavi Ayén: “Acabar un llibre és molt dur, és com signar els papers pel divorci, et queda un buit molt gran, deixes d’escoltar les veus que t’han acompanyat durant molt temps”.

Un Picasso en crisi va plantar la seva mà entintada damunt una planxa litogràfica inacabada. El van veure, durant un llarg any, passejar un gosset. Un creador paralitzat, sense idees, queda com sostret a la vida, esborrat, desaparegut temporalment. Indefens. Com unes xifres sense esfera. I depèn de quina sigui la seva pràctica serà més o menys trobat a faltar. Els Beatles es van retirar i l’hemisferi només es va enfonsar lleument. A Salinger sempre el van enyorar, i a Roth no tant; tots dos van fer públiques les seves crisis.

Des de l’elit creuen que els creadors, els artistes i, sobretot, les anomenades pedantment indústries creatives intervenen en el món directament. No és tan clar, o sí. I les xarxes? I les fake news? Potser per això en la moderna societat occidental es parla i s’escriu de classe creativa de geni creador, de tempesta d’idees , de crisi de creativitat. Conceptes repetitius que es devaluen per una certa inexactitud i pel seu excés d’ús. Són eufemismes utilitzats com a recurs per a gairebé tot el que tingui a veure amb el panorama i el mercat estètic, més o menys: una abstracció de la creativitat individual. La comercialització ho desbarata tot. Ho amanseix.

Les etapes de crisis creatives dels artistes són una altra cosa. Són un quelcom més profund, dur i privat. I potser més humil. El mestre/actor Louis Jouvet va descriure: “L’actor és algú que arriba a lliurar un missatge a desgrat seu”. I de les seves crisis? També, efectivament. JOAN-PERE VILADECANS