La Vanguardia (Català) - Culturas
La reina nua
Què passava a l’alcova de la reina Anna (1665-1714), mentre el seu exèrcit, comandat pel primer duc de Marlborough, s’enfrontava als borbons a França? El que passa a les estances reials es queda a les estances reials. És història, però amb minúscula, que no sempre transcendeix, sobretot quan es tracta d’amors prohibits. Per a La favorita, la seva primera pel·lícula d’època, Yorgos Lanthimos ha preferit mirar pel forat del pany, i deixar fora de pla aquelles grans batalles desfermades amb la guerra de successió espanyola, que va acabar, com és prou sabut, amb l’assalt a Barcelona. El realitzador grec, revelació al Festival de Canes amb la surrealista Canino (2009), s’ha concentrat en les relacions de sexe i poder entre tres grans dames per mostrar, entre altres coses, que una simple carícia pot implicar moviments de tropes, que el curs de la història pot canviar entre els llençols...
La gran Olivia Colman, que serà Elisabet II en la tercera temporada de The Crown, és la reina Anna, que va unificar els regnes d’Anglaterra i Escòcia sota la bandera de la Gran Bretanya. Una dona extremadament tímida i afligida de gota que amb prou feines sortia de palau i vivia sota l’influx de la seva favorita, Sarah Churchill, duquessa de Marlborough, una intrigant favorable a la guerra interpretada amb fermesa per Rachel Weisz que, com Colman, ja havia treballat per al director atenès en la més invertebrada Langosta (2015). Abigail Hill, a qui posa cos una amenaçant Emma Stone amb accent britànic, és la tercera en discòrdia, completant el perfecte triangle d’amor extravagant d’una pel·lícula essencialment femenina, en la qual els homes –a excepció de lord Harley (Nicholas Hoult), l’adversari polític de la duquessa– no són més que meres comparses, com si el #MeToo hagués arribat al cinema històric.
La favorita també és la primera pel·lícula de Lanthimos no escrita per ell mateix i el seu habitual col·laborador Efthymis Filippou (tots dos nominats a l’Oscar per Langosta), i alhora és la seva obra més universal. Va néixer com un encàrrec del productor Ed Guiney, encara que la seva gènesi remunta a vint anys enrere, quan Deborah Davis, que no havia escrit un guió en la seva vida, es va submergir en l’apassionada correspondència entre la reina Anna i la duquessa de Marlborough. Malgrat que Anna localització del film, a la recerca d’una nuesa gairebé brechtiana, subratllant la modernitat de la mirada amb trucs formals inhabituals en el cinema històric, com el gran angular, que realment fa l’efecte d’estar mirant pel forat del pany.
La favorita recorda pel·lícules com Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975), per aquelles escenes a la llum de les espelmes i per la picaresca del nouvingut (nouvinguda, en aquest cas), i Maria Antonieta (Sofia Coppola, 2006), per uns balls òbviament anacrònics molt del gust de Lanthimos. Encara que Rachel Weisz va preferir comparar-la amb Tot sobre Eva (J.L. Mankiewicz, 1950), on, ja sense vestits d’època, era Anne Baxter qui havia substituït Bette Davis al cor del públic. Olivia Colman és qui s’està emportant tots els premis, de la Mostra de Venècia al Festival de Gijón (i els que vindran), però el cert és que ni l’eixerida Emma Stone, més descarada que mai, ni la sempre excelsa Rachel Weisz desmereixen en absolut. Es miri com es miri, La favorita és caviar.