Màgia literària del 6 de gener

N’existeixen algunes, rares novel·les dotades d’una màgia especial, que els permet resistir el temps i continuar commovent els lectors d’una forma molt personal i íntima. Del segle XX n’hi ha tres, en diferents llengües, que em semblen especialment emparentades: El gran Meaulnes, d’Alain Fournier (1913); Nada, de Carmen Laforet (1944); El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger (1951). Tres obres breus, narrades en primera persona per una veu adolescent o molt jove que revela qüestions determinants en la seva biografia, i en les quals s’oculten significativament al lector certs assumptes que els estudiosos fa temps que intenten revelar. Per exemple: en el cas d’El gran Meaulnes, la pertinença d’Yvonne de Galais a aquella dinastia de “joves somiades” tan ben estudiada per Alain Corbin. A Nada, el que va passar durant l’aleshores tot just acabada Guerra Civil a Barcelona. En Salinger, les veritables raons de l’internament del narrador. Tots tres escriptors, encara que van publicar altres coses, han passat a la història per aquestes “obres úniques” fora dels cànons més usuals de la sociologia de les lletres.

Laforet va guanyar amb Nada el primer premi Nadal, concedit a Barcelona demà farà 75 anys, i que només per aquesta adjudicació ja seria important. Amb motiu de l’efemèride, l’editorial Destino publica un recomanable llibret no venal, El premio Nadal en la literatura española.

‘Nada’ és, com ‘El gran Meaulnes’ i ‘El vigilant en el camp de sègol’, una obra singular i plena d’enigmes