RISCOS: TAXISTES LONDINENCS

Fa uns anys l’University College de Londres va fer un estudi per comprovar l’impacte de la memòria en la mida de determinades zones del cervell. Per a ells va elegir un grup d’aspirants a taxista a Londres (una ciutat amb 25.000 carrers i per tant especialment difícil de memoritzar) i diverses persones de control, i se’ls van fer diverses proves. Quatre anys després es van repetir i es va comprovar que en els que havien superat l’ingrés i estaven exercint de taxistes hi havia un desenvolupament més gran de l’hipotàlem que en els qui no el van superar i en les persones de control. La gran pregunta encara per respondre és: en l’actualitat, amb l’ús del GPS, els taxistes londinencs continuen tenint un hipotàlem privilegiat? I d’aquí sorgeixen altres preguntes sobre noves tecnologies i capacitat cerebral, dèficit d’atenció... intel·ligible temes complexos. Aborda qüestions molt diverses partint de petites anècdotes o experiències viscudes (com un viatge a la central de Fukushima després de l’explosió del reactor). I si Figueras parla de fronteres, un dels conceptes clau de Yogeshwar és ruptura: com els avenços tecnològics es produeixen cada vegada més no per millora d’una cosa, que seria un desenvolupament evolutiu, sinó per substitució, la qual cosa genera inevitablement vencedors i vençuts, com va succeir en la revolució industrial. L’autor aborda sense sensacionalisme els perills de les noves tecnologies, recalca que el nostre estil de vida ha acabat convertint-se en una amenaça per al planeta, explora innovacions potencialment positives que vindran de la digitalització i planteja la dicotomia entre equilibri i creixement. Se centra sosobre bretot a explicar els avenços científics i tecnològics, però no deixa de banda mai les seves derivades socials.

El tercer autor aquí comentat, el suec Max Tegmark, és professor del MIT i centra Vida 3.0 en el camp de la intel·ligència artificial. Part del convenciment que és tan sol qüestió d’unes dècades que es desenvolupi una Intel·ligència Artificial General que superi a la humana, i sobre aquesta premissa proposa un debat com manejar el potencial i els perills d’aquests avenços (inclou una mena de decàleg ètic que ha elaborat un grup de científics). Exposa els dilemes morals que sens dubte se suscitaran i els conflictes que es generaran (una de les aportacions bàsiques de la intel·ligència artificial és la creixent automatització de la feina, i per tant el seu desenvolupament porta implícit el tema del repartiment de la riquesa).

Aquests debats ètics que planteja el futur són part fonamental de la reflexió de l’israelià Yuval Noah Harari, exitós autor de Sapiens, en 21 lliçons per al segle XXI. El seu enfocament és més humanístic i mitjançant vint-i-un conceptes analitza els reptes del segle XXI. Insisteix que ja que hi ha una creixent acceleració dels canvis i una discontinuïtat en els avenços que genera imprevisibilitat, una de les claus per preparar-se per al futur és flexibilitzar l’educació, abandonar la idea de la memorització i el desenvolupament d’habilitats concretes (que pot quedar obsolet molt ràpid) per passar a ensenyar a pensar d’una manera dinàmica. Aborda també el tema plantejat per Tegmark: controlem la tecnologia o la tecnologia ens controla a nosaltres? (pensi’s a tall d’exemple a la dependència addictiva dels mòbils).

L’interessant de les cavil·lacions d’Harari és que per molt tecnològics que siguin els avenços, la resposta per al seu bon ús passa indefectiblement per una sòlida cultura humanística. Al final, la filosofia continua sent necessària per dotarnos d’una base sòlida que ens permeti afrontar el futur amb garanties denoprecipitar-nosperl’abisme.

Per a Harari una de les claus per encarar el futur és abandonar la memorització escolar i pensar dinàmicament