La Vanguardia (Català) - Culturas
Ícar i la cadernera
La memòria de l’oracle de Pere Joan Martorell (Lloseta, Mallorca, 1972) a més de guanyar el premi Mallorca de Narrativa 2017, ha estat seleccionada contra pronòstic pel premi Òmnium a la millor novel·la en català del 2018, juntament amb L’art de parlar a les plantes de Marta Orriols i Sobre la terra impura de Melcior Comes. És un d’aquests llibres, com Crui de Joan Buades, que va guanyar el Crexells fa un parell d’anys, per a gent que es pren la literatura com una cosa molt solemne i seriosa. Llibres que, en el moment de triar per un premi, serveixen els jurats per manifestar la seva insatisfacció davant el caient frívol que –deuen pensar– va prenent la literatura. Fa estrany que les coses funcionin encara d’aquesta manera.
Perquè és evident que La memòria de l’oracle no és la millor novel·la catalana del 2018. És un llibre treballat, esforçat fins i tot diria, amb una trama ambientada a la postguerra, entre els vençuts de la Guerra Civil, represaliats i proscrits, i els fills que aprenen que vol dir la covardia, la por, el remordiment i la tírria. Com que un dels protagonistes ha estat mestre, les referències a la mitologia clàssica van caient, rodades. I ja se sap que Mallorca és una terra eixuta i ancestral, que de Bauçà a Porcel i de Miquel Barceló (l’historiador, quan escrivia narrativa, molt bona, per cert) a Sebastià Alzamora, és com un paisatge de Pasolini: la gent senzilla pren una dimensió fabulosa, tot sembla dibuixat en una pedra amb sang de bou o traçat en un vas.
Déus i homes van de la mà en el llibre de Pere Joan Martorell. Autor de tres poemaris (un dels quals es titula significativament Mitologia )i de dues novel·les (una de les quals titulada, també significativament Llibre de les revelacions).
En un món aclaparat pel silenci, després de la gran mort i de la gran repressió, l’oracle revela la veritat que no es pot dir. I ho fa –som en una tragèdia– amb grans paraules, frases de períodes llargs, capítols que van girant i girant sobre ells mateixos i unes proses poètiques, que fan de contrapunt, on hi ha les llums més clares d’un llibre que tendeix a la foscor i a la teranyina.
Per exemple, en el text que es titula Ocells. Hi ha la imatge d’un Ícar coratjós: “Antic heroi devorat pel sol fulgent”. “Tots els déus pagans –diu l’autor– vigilen el vol erràtic de les aus i el pòsit macilent de la nostra impuresa”. Amb aquest trosset, ja poden veure una mica quin és el to. Però a continuació, el narrador, que és un emboscat i que es veu ell mateix com un déu pagà expulsat a les boscúries quan va triomfar el déu únic, parla dels ocells, que s’ha acostumat a observar des del seu recer. I pensa en els pinsans i les caderneres que “es troben en un estat de gràcia perenne, sempre contents i juganers, amunt i avall, alegres i excitats, escrutats, cap al tard, pel passeig circular, precís i lent, del xoriguer: herald de les altures”. Com més senzilles són les coses, millor funcionen. O en un altre lloc: “A la llarga, portar una espina clavada als teixits de l’ànima fa més mal que dur sempre un estellicó o una pua ficats a la punta del dit gros del peu”. Són imatges que tenen la bellesa gràcil de la paràbola. Pinsans i caderneres. Llàstima que no n’hi hagi més.
En un món aclaparat pel silenci, després de la gran mort, l’oracle revela la veritat que no es pot dir