La Vanguardia (Català) - Culturas
Guerres culturals en línia
Trump no és més que un trol a més escala, com els clics gegants que hi ha a les portes de les botigues de joguines, i el seu camí cap a la Casa Blanca va ser aplanat per altres trols. Els mateixos que jo, amb una vista que espero em conservi Déu, menyspreava adduint que eren MEP (masturbadors en pijama) i no representaven cap amenaça per al “món real”.
Se’m va oblidar, és clar, que tenien dret a vot.
Muerte a los normies, d’Angela Nagle (Houston, 1984), relata com va arribar Trump a la presidència, després d’una guerra digital que l’esquerra tradicional no havia vist venir. Nagle cartografia el combat: a un costat hi ha aquella “contrarevolució sense líders”, culturalment trol, composta per gamers, chaneros (foreros de 4chan), antifeministes i l’extrema dreta d’internet, amb el seu “cinisme nihilista”, “ironia reactiva”, schadenfreude i afició linxatoria. En l’altre extrem es troba l’esquerra Tumblr, “una cultura basada en acusar a la lleugera de misogínia, racisme (...) transfòbia i altres” que “va arribar a la seva més absurda apoteosi amb una política centrada en posar el focus en les minúcies (...) de les identitats”. Una esquerra de tableta, “autoflagel·ladora i ultrasensible”, amb la seva “cultura de la denúncia”, cry bullying i obsessió identitària.
Nagle no perd de vista els dolents (el bàndol que “va veure com el seu candidat ocupava el lloc de president”), però tampoc no oblida que va ser el puritanisme hipòcrita dels seus oponents qui va precipitar el desenllaç: mentre els d’esquerresamb-iPhone desenvolupaven un fetitxe amb “la xarxa espontània, sense líders i internetcèntrica”, en el buit de poder naixia un monstre que havia fet seva “l’estètica de la contracultura, les transgressions i l’inconformisme”. La alt-right va fer que ser fatxa tornés a ser molón (per a un munt de talossos) jugant amb la rebel·lia anti-mainstream. Els d’esquerres ens hem adonat tard de què “els primers neocon van començar com a trotskistes”, es van alimentar de les nostres avantguardes i punkeries i van regurgitar l’après en un arrasador moviment de dreta. Avui qualsevol xaval frustrat pot caure a les grapes de talossos com Gavin McInnes de Vice, el neonazi-gamer Andrew Auenrheimer (weev) o Mike Certovich, gran pagerol neomasculí. La seva existència, afirma Nagle, ens obliga a replantejar-nos la idea de contracultura, ja que “l’ascens de Trump i l’alt-right no és l’evidència del retorn del conservadorisme, sinó de la total hegemonia de la cultura de l’inconformisme, l’autoexpressió, la transgressió i la irreverència gratuïta”.
La trampa de la diversidad, de Daniel Bernabé, és un altre assaig clau per comprendre les guerres culturals del nostre temps, encara que, al contrari que l’anterior, erra el tret tantes vegades com encerta. Les tesis del llibre són que “la diversitat s’ha convertit en un mercat competitiu al servei del neoliberalisme”, i “desconstruir identitats fins a atomitzarles és donar amfetamines neoliberals al postmodernisme”. Bernabé pren tirada: ens explica la modernitat i la seva reacció, el postmodernisme, que defineix com “l’acceptació del món fragmentari i incopsable de la modernitat, que, lluny d’enfrontar-se, se celebra amb una ganyota d’intel·ligent desencant”.
L’autor analitza el fracàs del somni hippy i el naixement d’un nou egoisme desclassat (“la new age, l’en- cens i la psicodèlia se’n van anar, però va quedar el gust individualista”). D’allà a la reacció neoliberal i les claudicacions de Clinton, Blair i, inevitablement, el PSOE.
Tot el descrit són fonaments legítims per portar-nos a les polítiques d’identitat. Però allà és on el periodista madrileny comença a perdre pistonada. Al posar el debat identitari en l’epicentre dels problemes de l’esquerra, Bernabé fa com un metge que aconseguís diagnosticar-nos l’origen d’una pruïja a l’engonal però ignorés la gangrena pestilent del braç.
L’autor comença separant les aspiracions “netament humanes, com menjar i viure sota un sostre”, de les que, segons la seva opinió, són capricis occidentals. Aquella mirada admonitòria, de to catequista, llasta el llibre. Un pot comprendre que Bernabé sigui enutjat amb una esquerra que considera més urgent la llibertat de definir-se com a mig elf que el dret universal a l’habitatge. El que succeeix és que Bernabé utilitza tan sols exemples extrems de reivindicació identitària per convèncer-nos de la seva puerilitat, i així sentenciar que “donar una resposta a la troica és més important que les polítiques de diversitat”. El que ve a significar que, si pateixes algun tipus de pena identitària, hauries de posar aquella trucada en espera i concentrar-te a aixafar el capitalisme. La proposta de Bernabénonomésésinsensible,sinó també irrealitzable, i recorda al vell entossudiment dels comunistes de partit cap a tot el que no encaixava en el materialisme històric.
El segon llast de l’obra és el seu tarannà nostàlgic. Bernabé confessa que pateix “aversió al present”, un esperit que no sembla el més indicat a l’hora de solucionar problemes actuals. Per afegiment, ens parla d’un ahir imaginari, fet èpic mitjançant obres de ficció. Mitifica els temps de la lluita preinternet, les avantguardes dels trenta, els films neorealistes, Maig del 68, Neil Young i fins i tot l’RDA. A estones sembla un veterà estalinista vociferant a la Plaça Roja, i com a tal escull el seu argumentari històric de manera selectiva. A la seva Shangri-La proletària no hi ha els comissaris polítics, els chotas o els militants de ramat.
La trampa de la diversitat, així, funciona com a essencial element de discussió actual, així com crítica de l’esquerra sobre-identitària, però falla a l’assenyalar enemic i fracassa en nombrosos fronts. No sol polítics, sinótambéhumans.
Amb Trump no torna el conservadorisme, sinó que triomfa la cultura de la irreverència gratuïta