Stephen Greenblatt o el valor dels contes

El teòric del ‘new historicism’ discuteix al seu últim llibre, ‘Ascenso y caída de Adán y Eva’, la funció de l’engany i per què no podem viure sense contes el triomf de la crítica, doncs amb un d’ells, El Giro, va obtenir el premi Pulitzer 2012.

Aquest llibre parteix de la premissa que “la cultura que millor resumeix l’acceptació lucreciana de la bellesa i el plaer i que la va impulsar com una recerca humana legítima i valuosa va ser la del Renaixement”. El que destaca com a representant del new historicism és la successió contínua d’accions que permet entendre una manera especial de mirar el món des que a la Itàlia del quatre-cents, amb l’humanisme, Europa “va virar en una nova direcció, des que va prendre un nou rumb” a l’hora d’entendre i valorar els fets del passat. Es tracta de saber per què els esdeveniments els havíem de veure a través d’imatges memorables creades per artistes de gran talent a fi de captivar a les masses que des de les revoltes camperoles del segle XIV havien entrat en la història: “La presa de la Bastilla, el saqueig de Roma pels bàrbars o el moment que els esparracats mariners de les caravel·les espanyoles van plantar la seva bandera al Nou Món”; i no fer-ho a través de la història real que ofereix una imatge diferent d’aquelles construccions culturals: “A la Bastilla gairebé no hi havia presos, l’exèrcit d’Alarico es va retirar ràpidament de la capital de l’imperi, i a Amèrica, el fet en veritat transcendental no va ser el desplegament d’un estendard, sinó la primera vegada que un mariner espanyol afectat per una malaltia contagiosa, envoltat de nadius bocabadats, va esternudar o va tossir”.

El relat imaginat supera a la realitat: és el valor dels contes en la nostra societat, herència del món clàssic que al segle XV va resorgir com a efecte del Renaixement, i que al segle XXI borbolleja pel desig del poder que els seus actes siguin conformes a les necessitats del poble. Aquí veig la clau de l’arbitrària suspensió de la realitat històrica al si de l’activitat política, on prioritza sobretot l’ànsia de tornar a un passat idíl·lic, la por del futur i l’ardor per sublimar la nació. Els contes poden donar aparences de dignitat a les pitjors accions. Això se sap des que Charles Perrault publiqués el 1697 els Contes de la mare Oca perquè la societat de Versalles pogués sentir les veus dels simples i illetrats, però Greenblatt té el mèrit d’interessar-se pels orígens d’aquell procediment al seu últim llibre Ascenso y caída de Adán y Eva.

En l’intent de raonar per quin motiu la humanitat “no pot viure sense contes”, arriba a la conclusió que “el terme engany és una descripció meravellosament inadequada dels motius o del contingut dels contes, fins i tot dels més fantàstics”; fins i tot el que constitueix el tema central del llibre, el relat del Gènesi sobre la creació de l’home, el jardí de l’Edèn, Eva, la serp, la poma, l’arbre del bé i del mal, la desobediència, les branques de figuera que tapen les parts íntimes dels protagonistes.

Perquè si se’ns va explicar l’origen de la humanitat mitjançant un conte “la durada tan llarga del qual s’ha estès per tantes latituds, i ha estat tan persistent, tan reiteradament real”, per què no s’anava a utilitzar aquell mateix procediment per legitimar aquella marxa al país del Mai Més a la que alguns volen conduir-nos a ple segle XXI?

En les modernes arengues, consignes d’acció, es recorden les raons dels incrèduls, els escèptics, per conservar la convicció que l’única veritat és la que el conte diu. Hem de fer un esforç per entendre als que sostenen aquells contes com a principi d’acció política perquè potser alguns d’ells serpentegen entre congostos de dubtes sense saber fins a quin punt són víctimes i fins a quin punt opressors, sumits en la fredor de les masmorres per la suprema hostilitat de la indiferència social, i d’altres es deixen portar per una angoixa simbòlica tan intensa que prefereixen la destrucció a l’harmonia social. Com sinó insistir en faules que es recreen infinitat de vegades per assegurar-se que són veritat, l’única veritat assumible? Aquí és evident la influència del que sempre s’ha dit que va ser el món d’Adam i Eva. En suma, el valor dels contes.

L’interès pels relats és herència del món clàssic, que va ressorgir al segle XV amb el Renaixement