200 anys d’obres mestres

El dia en què es va estrenar el Real Museo de Pinturas y Esculturas únicament es van exhibir 311 quadres. Així ho explicava la Gaceta de Madrid del 18 de novembre del 1819, quan s’anunciava l’obertura al públic l’endemà, dia 19, “en el magnífico edificio del Museo del Prado” d’una sèrie de sales a què s’havien incorporat “gran copia de preciosas pinturas que estaban repartidas por sus reales palacios y casas de campo”. Al primer catàleg constaven efectivament 311 pintures, però ja llavors al museu es guardaven 1.510 obres procedents dels Reales Sitios. Des d’aleshores a través de compres o llegats s’ha format un fons de més de 27.000 obres que inclouen pintures, escultures o gravats i medalles i s’han succeït les ampliacions del que defineixen com Un lugar de memoria, títol de la mostra amb què s’ha obert la celebració d’aquests 200 anys d’història i històries.

La nota de la Gaceta donava moltes pistes sobre el nou centre d’art. L’edifici era realment esplèndid i tenia una interessant història darrere: es tractava d’un encàrrec del rei Carles III el 1785 a l’arquitecte Juan de Villanueva. Seguint l’esperit de la Il·lustració, l’edifici havia de complir dues funcions: embellir la ciutat i crear un espai per a l’estudi, la investigació i la instrucció pública, que incloïa un gabinet d’història natural, una acadèmia de ciències naturals amb capacitat per als seus instruments, laboratoris, aules, biblioteca... La concepció original de l’edifici responia a aquestes necessitats, peròabansqueconcloguessinlesobres es va produir la invasió francesa, que va arribar a ocupar-lo amb les tropes i la cavalleria.

El destí final va ser convertir-se en el Museo Nacional de Pintura y Escultura que aviat començaria a dir-se Museu del Prado. Per això no només va ser important la determinació de la reina, sinó la lògica del moment: el Museu del Louvre s’havia fundat el 1793, el British Museum el 1795, i a partir del 1815 es va succeir la creació de nous centres, com la National Gallery de Londres i l’Altes Museum de Berlín. No va ser casualitat: l’art, sempre unit al poder, també ho ha estat al prestigi, i en un moment de consolidació dels estats nacionals, els grans museus es converteixen en receptacle i símbol deglòrianacional.ElMuseudelPrado es va nodrir en el seu naixement de les col·leccions reals, com destacava la publicació. Com afirma el comissari Javier Portús en un dels textos del catàleg, “en la edad contemporánea, el instrumento más eficaz para cultivar ese prestigio (el de los propietarios) fue convertir las colecciones en museos, lo que significaba darles una dimensión pública y