La Vanguardia (Català) - Culturas
El cos com a dissidència
En la presentació dels treballs de Lorenza Böttner, una artista que pinta amb la boca i els peus, el comissari Paul B. Preciado ens convidava a veure la història de l’art d’una manera diferent i a reinventar una nova subjectivitat. Preciado va plantejar doncs l’exposició com un desafiament a la historiografia dominant de l’art a partir d’una reivindicació en les polítiques de gènere, o millor, transgènere, i de visibilitat social.
La mostra, part de la qual va ser exposada per primera vegada a la Documenta de Kassel del 2017, cal llegir-la en clau biogràfica partint d’algunes de les fotografies amb què s’inicia la mostra: la del nen de vuit anys Ernst Lorenz Böttner (Punta Arenas, Xile, 1959) en uniforme escolar i la d’una notícia de premsa on es narra el brutal accident del nen Lorenz, que, víctima d’una descàrrega elèctrica en un pal d’alta tensió, va patir l’amputació dels seus braços. El següent salt en el temps el tenim que ubicar a partir dels anys setanta a Alemanya, on el ja jove Ernst se sotmet a programes d’inserció social i el 1984 ingressa a l’Escola d’Art i Disseny de Kassel, descobrint de la mà del seu professor Harry Kramer el seu cos i iniciant una frenètica activitat amb el ball i la performance.
És també el 1984 quan l’artista, ja amb la seva nova identitat femenina, la de Lorenza Böttner, es reinventa el seu cos, ni discapacitat ni normal, ni femení ni masculí. És amb aquest cos que Lorenza realitza pintures, dibuixos i gravats en els quals apareix transvestida com a ballarina, model, miss Món, parella de Batman o efeb amb ales d’Ícar. Amb una clara voluntat: la de “resexualitzar” el cos transmutant-lo en hedonisme i exaltació a la vida després dels processos de “desexualització” dels seus anys de vulnerabilitat i rehabilitació mèdica. En ocasions, com en l’apartat Freak show, l’artista posa èmfasi en el fet de la discapacitat física que porta a relacionar-se amb visions monstruoses contranatura, com la de Jean-Peter Wilkin (amb la fotografia Bacchus Amelius, del 1986). En altres, com en Face art , el rostre apareix ocult i metamorfosat per sèries de màscares de la feminitat, amb pintures no només executades amb pinzells i pigments sinó amb el seu propi borrissol corporal.
Aquesta obsessió pel cos s’aguditza, si cap, a la seva arribada a Nova York, quan pren el carrer com a locus per a les seves performances i les seves “pintures-dansa” o pintura ballada que consisteix en alhora ballar i pintar amb els peus. Entre els seus viatges a partir de finals dels anys vuitanta destaca la seva estada a Barcelona, on es converteix en la mascota Petra dels Jocs Paraolímpics dissenyada per Mariscal i recupera el carrer com a espai expositiu, l’acció directa i l’art de guerrilla, més enllà de la galeria i els circuits convencionals. I sempre reivindicant fins als últims anys d’una existència cada dia més debilitada pel VIH (Lorenza morirà a Alemanya el 1994) una total porositat, davant l’esclerosi de la pintura convencional.
Böttner es reinventa, ni discapacitat ni normal, serà Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics del 92 a Barcelona