Records de la UAB als setanta

Encara avui experimento sentiments enfrontats quan recordo els meus anys en la llavors jove Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig cursar la carrera d’Història entre el 1974 i el 1979. La meva facultat formava part d’un conjunt d’edificis nous però bastant atrotinats, en un estil neobrutalista que sempre em va semblar horrorós. Arribar-hi era complicat, els busos que sortien de l’estació de Bellaterra anaven al màxim i de vegades no hi eren, incitant així una llarga caminada per senders plens de fang. La humitat de bon matí era intensa i no baixava gaire durant el dia. Vaig entrar a la UAB l’últim any del franquisme i vaig trobar-hi molta agitació política, que resultava estimulant. No ho era tant comprovar que un mètode marxista bastant dogmàtic resultava dominant entre el professorat. I em va sorprendre molt aviat una llarga vaga gremial, la dels professors no numeraris, amb reivindicacions econòmiques humanament comprensibles però que ens van deixar un quants mesos sense classe, cosa que ja no ho va ser tant. Al final, atès el desastre que havia estat el curs, els nostres ensenyants van optar per posar-nos nota sense examinar-nos: el famós “aprovat general polític”, que si en comptes d’estudiants de Lletres haguéssim estat de Medicina o Arquitectura hauria pogut tenir conseqüències devastadores.

Això pel que fa a la part fosca. En el capítol positiu, aquella facultat allotjava uns quants professors excepcionals. El medievalista José Enrique Ruiz-Domènec, pioner a explicar a Espanya la “història de les mentalitats”; Carme Riera, amb classes delicioses sobre la literatura del segle d’or; Antoni Marí, enlluernador professor

Francisco Rico reunia en la seva tertúlia de Lletres Benet, Barral, Gil de Biedma... la ‘crème’ del moment