La imaginació contra l’odi

“El record d’Auschwitz no té data de caducitat”, escriu Carolin Emcke. Aquest és el missatge que la República Federal Alemanya es va esforçarperuniversalitzardesdelfinalde la Segona Guerra Mundial. Qui visitava Alemanya durant els vuitanta veia per tot arreu referències, debats, pel·lícules o documentals sobre el Tercer Reich. La generació alemanya del big boom va créixer amb la solemne convicció que les seves paraules i actituds no devien de cap manera propiciar qualsevol subreptícia banalització del mal. Educats en el record crític d’un passat horrorós, Emcke i els seus coetanis contemplen ara amb estupefacció i alerta el contagi del germen xenòfob per al qual, en contra del que es podia pensar fa tot just vint anys, els alemanys no estan immunitzats. Carolin Emcke (Mülheim an der Ruhr, Alemanya, 1967) es va doctorar en Filosofia amb Axel Honneth amb una tesi sobre les identitats col·lectives, abans de passar gairebé deu anys com a reportera de guerra a Der Spiegel. Després dels seus viatges a Kosovo, Afganistan, Nicaragua o a Nova York l’11-S, Emcke enviava als seus amics llargs correus electrònics narrant les seves experiències des d’una perspectiva més personal, atempta sobretot a la vulnerabilitat humana. La narradora d’aquestes cròniques de violència, publicades en alemany i anglès (Echoes of violence: Letter from a war reporter, Princeton University Press), és una primera persona reflexiva que es pregunta pel paper dels testimonis de la violència, que han de ser escèptics sobre si mateixos sense caure en el cinisme.

Aquesta mirada analítica i existencial al mateix temps constitueix l’eix fonamental de Contra el odio (Taurus), les tesis centrals del qual va presentar a l’octubre en una conferència en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Per contrarestar l’auge de l’odi i de la discriminació directa, Emcke evita caure al seu revers, a saber, en un altre odi reactiu que acaba assimilat a l’odi que combat. Es nevers

Les ciutats del futur haurien d’intentar compartir un bagatge cultural únic per construir un nosaltres inclusiu.