Literatures malsanes

El modernisme i el noucentisme són com dos paraigües que van topant. A sota hi ha els escriptors. I com que hi hamoltsescriptorsielsparaigüestopen, tothom acaba moll. Savis, bojos i difunts, l’antologia de la narrativa decadentista catalana (1895-1930) que ha preparat l’editor de Males Herbes, Ramon Mas, ve a resoldre el problema. Aquests escriptors que no acaben de trobar ben bé el lloc sota el paraigua dels grans moviments de la cultura catalana de començaments del segle XX, fan un gran paper sota aquest paraigua una mica informal que és el decadentisme.

Va sorgir a França cap a 1884, va tenir com a altaveu la revista Le Décadent i com a gran patriarca J.K. Huysmans, l’autor d’À rebours (que, imaginatiu, exuberant i luxós, no lliga gaire amb el decadentisme català, més de catacomba) i, sobretot, Làbas (1991), que amb el seu aire satànic hi lliga força més.

Un dels encerts d’aquesta antologia de Ramon Mas és el joc de referències creuades, de temes que passen de l’un a l’altre. El que escriu Rusiñol d’un pintor modernista ho remata Eugeni d’Ors parlant de Nonell. La Fineta de Ruyra, innocent, banyant-se amb camisa en una platja de Blanes, s’assembla a la Núria de Fra Perot de Maseras, delerosa de fugir amb un noi maco. El penjat de L’expiació d’en Serradell d’en Bertrana lliga amb l’Èdip filosòfic de Com em vaig quedar cec de Diego Ruiz, que s’acaba arrencant els ulls com a expiació. Tant hi fa que Bertrana i Diego Ruiz no es poguessin veure. Hi ha un fil vermell que uneix tots aquestes autors de 1906-1909 i que arriba fins al 1930 –per la via d’Edgar Allan Poe i dels contes filosòfics que publicava Josep Janés i Olivé a la Biblioteca de la Rosa dels Vents– amb tres autors: Domènec Guansé, Agustí Esclasans i Ernest Martínez Ferrando.

S’hi hauria pogut afegir Salvador Espriu, que és l’únic narrador de pes que hi he trobat a faltar. Psyche, el conte d’Ariadna al laberint grotesc (1935) en el qual l’ànima del difunt