Els goigs i les ombres

Juan Cruz (Tenerife, 1948) no necessita més presentació que la de la seva firma o la de la seva presència, ja que la figura pública de l’escriptor –novel·lista, periodista, autor de reportatges, de biografies i de memòries– és inseparable de la persona. Perseguit perseguidor d’escriptors, polítics o cineastes amb els que ha entrat en contacte professional i d’amistat des de les pàgines d’El País, del que va ser un dels fundadors, el 1976, o com a director editorial d’Alfaguara. Un home de pressa sempre amb presses o enganxat al seu mòbil i tranquil conversador.

Tota la seva obra està marcada per un fort substrat autobiogràfic: la seva illa; la seva mare; la seva dona, Pilar; la seva filla, Eva; el seu net Oliver; l’asma; els seus viatges; la seva vida nocturna i la seva vida d’abstemi, i –incapaç de rancúnia i d’enemistat– els seus nombrosos amics.

EscriualaintroducciódePrimeras personas: “Todo retrato ajeno se corresponde con los cristales rotos que, juntos, compondrían una autobiografía igualmente fragmentada, herida o bella pero al fin propia. Imposible de hacer sin los demás lo que al fin y al cabo es también autorretrato”. Hi ha una forta càrrega emocional. Com a Egos revueltos (2009), estem davant primeres persones ara marcades pel pas del temps: la vellesa, la malaltia i la mort expliquen la presència dominant de la malenconia.

Aquests són els vidres trencats, un leitmotiv que molt bé hauria pogut ser el títol del llibre. Molts dels personatges pateixen la vellesa, el dolor, un desolador sentiment de derrota. O bé estan ja morts, perquè “la vida es muerte”, “el tiempo es un cristal que se va rompiendo”. Assistim així a una Crónica de la nada hecha pedazos, que és el títol de la seva primera novel·la, publicada el 1972.

Però la gran qualitat del llibre és, precisament, que per sobre de la mort hi ha la vida. De molts autors s’assenyala la seva obra més significativa, expressió de la persistència. I està també l’afecte, les abraçades fins i tot “cuando ya los abrazos sólo pueden ser palabras”; i si l’avi de Saramagoabraçavaalsarbres,RobertGraves –afegeixo jo– parlava amb ells. Aquesta afectivitat el pot portar a la hipèrbole, com quan diu que “Vargas Llosa es el intelectual más sólido que he conocido”, o que “Borges es el hombre más simpático que he conocido”. Rescata persones poc conegu- des per la seva simpatia. Si Benedetti no era precisament l’alegria de la festa (per a mi el seu laconisme fregava l’antipatia), ho compensa amb l’emotiu retrat de l’home curt de vista i sense memòria, “cuando habitaba sin rumbo en una habitación de hospital”. I Saramago “no resultaba simpático hasta que no estabas cerca”. Si podies o volies acostar-te, afegeixo jo. Ell mateix ens adverteix de què el lector “no encontrará maldad (no me toleraría), ni desdén (no lo siento)”; i si Pérez-Reverte “suele decirme que sea menos tierno, que desmonte a tanto cabrón como he conocido. Le digo a veces que de quienes no son de mi incumbencia no digo nada”. L’únic que l’irrita de veritat és “el ruido español”, per això li sembla que Azcona era “un ser de otro mundo trasplantado a una tierra de maleducados”. I si és generós –diria que de vegades excessivament generós– amb certs autors, no ens hauria de passar desapercebut que un dels seus autors preferits i més citats és Samuel Becket, “el autor que más he amado”.

L’entusiasme de Juan Cruz és admirable i contagiós. Com ho són la intensitat dels seus sentiments i l’agilitat de la prosa, feta de “muchos añicos amontonados en la memoria hecha pedazos”.

Cruz és generós amb escriptors com Becket, de qui confessa que “és l’autor que més he estimat”

NEUS MASCARÓS L’autor Juan Cruz