Demolicions 1714

A mitjans dels seixanta, quan el catalanisme de postguerra es volia reconstituir com a cultura política, Josep Benet va pensar que calia redactar una breu història de Catalunya segonslesnovescoordenades.Quila podria escriure? Benet en va parlar amb Emili Giralt i al cap d’uns dies aquest reprenia la qüestió per carta. “Vaig parlar amb la senyoreta Serra del projecte d’una història de Catalunya”. Eva Serra (Barcelona, 19422018) tenia 23 anys, potser ja militava al Front Nacional i acabava de publicar La guerra dels Segadors en una edició popular. L’època moderna a Catalunya seria sempre el centre de la recerca d’una historiadora que, amb anys i anys de militància radical a l’esquena, esdevindria uns dels referents intel·lectuals de l’independentisme de les darreres dècades.

Quan ja estava molt malalta, Josep Fontana –l’havia llegit amb profit– va proposar a Serra que aplegués en un volum alguns dels seus articles d’investigació dispersos. I Fontana encara va ser a temps d’escriure el pròleg d’un llibre que és erudit, molt exigent, i que s’ha publicat després de la mort de tots dos. I com a mínim pel seu títol, sembla que hagi estat concebut pels seus editors com una mena d’spin-off de La formació d’una identitat. Si l’exitosa síntesi de Fontana pretenia explicar la història completa de Catalunya, a La formació de la Catalunya moderna hi ha una allau de claus per entendre un període molt desconegut: l’evolució institucional que va començar a prendre forma arran de la pèrdua d’una dinastia pròpia i l’entronització dels Hausburg i que al cap de dos segles, com a conseqüència del final de la guerra de Successió, col·lapsaria en tant que sistema de governança autònom.

Tal vegada la seva tesi ideològica última, fonamentada en una recerca exigent, sigui aquesta: “Catalunya ha tingut sempre un paper subaltern i subordinat en la configuració política d’Espanya”. Malgrat que l’època que estudia no correspongui amb l’existència de les nacions polítiques modernes, és indubtable que Serra analitza el passat des d’una òptica nacional. Aquest llibre, a través de l’estudi metòdic de les corts i les guerres, va desgranant com els catalans van intentar preservar un entramat institucional en aquest context de subordinació constant i enfront de la pulsió controladora de la monarquia. I allò més valuós de la seva aportació és provar com l’afany de neutralitzar aquesta pulsió, sobretot a començaments del XVIII, va acabar generant una legislació “fruit de l’experiència, l’empirisme i el pragmatisme”. És la legislació que va abolir, sense contemplacions, el decretdeNovaPlanta.