Literatures que no circulen

una d’elles –diu l’escriptora Inma López Silva, que ha encunyat l’expressió saltar el teló de grelos per referir-se al mur d’enormes proporcions que els autors gallecs han d’esquivar per aconseguir certa ressonància nacional–. Pot semblar una utopia, però la possibilitat d’atreure la gent cap a la cultura dels seus veïns no ho hauria de ser”. El Govern socialista ha promès que ho farà. Ja ho veurem.

Tot i això, no tots els problemes a què s’enfronten els escriptors en eusquera, gallec, català o bable provenen de les polítiques governamentals. També hi ha certs tòpics acceptats al món editorial que posen traves a la difusió del seu treball. Per exemple: sobrevola en l’esmentat sector la idea generalitzada –encara que no verbalitzada– que les llengües perifèriques són una mena de primer obstacle que els seus representants han de superar per accedir al gran mercat hispanoparlant. Es considera que saltar el teló de grelos

(o el seu equivalent en altres comunitats) és una cosa que els escriptors han de fer si volen assolir la glòria, però el cert és que s’estan donant casos d’autors que o bé accedeixen al mercat internacional abans fins i tot de passar per l’espanyol (com Arantza Portabales, que va vendre els drets de (com Marta Rojals, que no vol veure les seves obres en l’idioma comú dels espanyols perquè, entre altres motius, considera que el català és una llengua perfectament comprensible per als habitants d’altres comunitats).

“Se’ns intenta convèncer que només serem rellevants si ens orientem al sistema en llengua castellana –diu María Reimóndez, a qui alguns crítics consideren el secret més ben guardat de Galícia– . Se’ns venen fal·làcies com que vendrem més o que serem més rellevants. Però les dues coses són incertes. Hi ha milers de llibres en castellà, anglès o francès que no assoliran mai les xifres de vendes de certs autors de comunitats petites”. L’escriptora basca Katixa Agirre ratifica aquestes paraules afegint que “la majoria d’autors perifèrics veuen la traducció (al castellà o a una altra llengua) com un extra, no com una finalitat. Hi ha escriptors que s’han adaptat molt bé al mercat espanyol, com Kirmen Uribe, i d’altres que han estat molt criticats per reconèixer que aspiren a la traducció al castellà, com Unai Elorriaga, però després n’hi ha que, sent grans literats, han decidit quedar al marge d’aquest mercat, com Ramon Saizarbitoria”. Això sense oblidar que, com afegeix la seva conterrània Miren Agur Meabe, alguns autors “prefereixen ser cuca de llum al seu barri, ballant entre congèneres, que cometa en l’infinit univers de les lletres”.

Els motius pels quals un autor bilingüe s’inclina per una llengua o una altra són prou variats, però tots els escriptors consultats semblen rubricar les paraules del guipuscoà Harkaitz Cano, per a qui el bilingüisme simètric no existeix, ja que “sempre hi ha un idioma que preval en el fur intern de cada un”. Normalment, aquesta prevalença recau sobre la llengua materna, que continua tenint més força que aquesta llengua de la cultura –el castellà– en la qual la majoria d’ells van ser educats. Però hi ha causes més reivindicatives, com per exemple les que al·lega Ledicia Costas, autora a qui només li van obrir les portes de la indústria editorial en castellà quan va guanyar el premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil el 2015 per una obra, Escarlatina, a cociñeira defunta, escrita originàriament en gallec: “Vivim en un Estat plurinacional en el qual la diversitat s’hauria de premiar, no penalitzar. Però, com que no és així, els escriptors ens veiem obligats a convertir els nostres idiomes en cultures de la resistència. Si nosaltres no els defensem, moriran. Per això escric en gallec, per assegurar-ne la supervivència”.

Ara bé, no hi ha escriptor que no sàpiga que l’elecció de la llengua pot ser vista, almenys per cert tipus de persones, com una declaració de caràcter polític. Encara hi ha individus que consideren que els espanyols que eviten el castellà no estan fent més que llançar un missatge de rebuig cap a un sistema cultural al qual, vulguin o no, pertanyen. En alguns casos pot ser cert, però ni de bon tros en tots. És més, l’argument de l’opció lingüística com a manifestació d’una ideologia és totalment reversible: “Seria interessant preguntar a les autores i autors gallecs que escriuen en castellà per què ho fan –planteja María Reimóndez–. Sol presentar-se el fet d’escriure en gallec com una opció