Claudio López de Lamadrid i l’esperit generacional

aspecte, el seu treball editorial.

El Claudio es va formar a l’editorial Tusquets, on el seu oncle, l’inoblidable Toni López Lamadrid, codirector amb Beatriz de Moura, el va introduir juntament amb la seva primera dona, Miriam Tey, i el seu gran amic Ignacio Echevarría. Dins el sector es va considerar llavors aquest triple fitxatge com una aposta de futur i de continuïtat familiar. Tusquets era un firma de primera línia, innovadora, prescriptora i d’alta cultura. En quatre anys es va produir un desacord entre la direcció i la jove guàrdia, i els tres joves van sortir. No va ser una situació fàcil. Amb el temps el Claudio va restablir lligams amb el Toni, que el va ajudar en posteriors episodis claus de la seva carrera. Aquell afecte recuperat va presidir la relació fins a la mort del Toni el 2009 i els va permetre superar una segona crisi ja molt posterior, motivada pel pas de Javier Cercas des de l’editorial de l’oncle i de Beatriz al grup del nebot. Després d’un temps com a freelance,

el Claudio va entrar a Grijalbo Mondadori el 1996 gràcies a Gonzalo Pontón. Però ben aviat es va fer càrrec de la filial espanyola un dinàmic executiu italià, Riccardo Cavallero, amb qui es va entendre molt bé. En paraules de Riccardo, “érem diferents però complementaris”. El Toni i el Claudio van obrir a Cavallero algunes portes del món editorial i social espanyol, i l’executiu, mentre sanejava la firma i posava en marxa un pla de fusions, el va deixar treballar i fer apostes que a priori podien semblar poc comercials. Tal com el Claudio va explicar, a Mondadori “no he tingut mai ingerències. El projecte d’un editor el puc portar amb tranquil·litat. No em demanen necessàriament beneficis, i alguns anys hi ha hagut pèrdues”.

Com a director literari de Cavallero va posar en marxa un programa mantingut fèrriament a través de les successives concentracions empresarials que va haver de viure (primer A dalt, López de Lamadrid amb Sigrid Kraus i Anna Soler Pont al Fòrum Edita 2016. A baix, amb Riccardo Cavallero i Salman Rushdie en un acte de l’Any del Llibre 2005. de Mondadori amb Random House/ Bertelsmann, més tard amb Penguin). La bona relació professional va saber mantenir-la després amb la successora de l’italià, Nuria Cabutí, qui igualment va entendre i va esperonar la seva feina. La seva ubicació privilegiada en un grup potent li va donar agilitat econòmica: les multinacionals del llibre poden permetre’s fitxatges i avançaments que les petites editorials no poden. Un tercer personatge rellevant en la seva carrera va ser Carmen Balcells, amb qui connectava molt i que li gestionava els drets de grans autors com García Márquez.

Què és el que l’ha fet important, com a editor, a Claudio López de Lamadrid? En ocasions se l’ha vist com un paladí de la literatura postmoderna. El primer post modern literari nord-americà –l’obra de Barth, Barthelme, Pynchon...– va florir als anys seixanta i ja era conegut a Espanya. Però a finals dels noranta viu un gran renaixement amb un grup d’autors metaliteraris, irònics, temàticament realistes i formalment experimentalistes, en què es va centrar el Claudio. La figura més destacada va ser David Foster Wallace, de qui va contractar l’emblemàtica La broma infinita, tremendament influent. No és una literatura del gust de tothom; Robert Saladrigas, per exemple, el va qüestionar en aquestes mateixes pàgines. Però ha marcat la narrativa internacional. L’any 2002, sota el lema “The next generation”, el Claudio va presentar els seus autors en unes jornades de l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona: Michael Chabon, Jonathan Lethem, David Sedaris, Heidi Julavits... Figures que han seguit gravitant. El “concepte artificial” que donava títol a la trobada tenia un doble sentit, en tant que es tractava d’autors publicats als EUA “per una nova generació d’editors” que volia emular.

Juan Cruz ha assenyalat aquests dies que Claudio López va apostar igualment per l’Amèrica hispana, empresa gens fàcil. I és cert que des d’aquella llunyana antologia McOndo del 1996, que s’oferia com a plataforma de la generació posterior al boom, la seva obertura a la narrativa de l’altre costat de l’Atlàntic ha estat constant: de César Aira i Rodrigo

El seu oncle Antonio el va portar a Tusquets, el va ajudar en etapes posteriors i malgrat algun desacord sempre va constituir una referència