Quan un espia plora

Què és un espia? Abans i després de la caiguda del mur de Berlín, John Le Carré (1931) es formulava aquesta pregunta. Amarg, substanciós i incòmode interrogant, també present a les novel·les de Len Deighton (Marylebone, Regne Unit, 1929). Dos il·lustres hereus, tan britànics i, espero, tan longeus persisteixen a explorar aquest assumpte. Sona estrany, però Charles Cumming (Ayr, Escòcia, 1971) afirma que un espia ha de ser un home sincer. Té sentit. Le Carré en la recent (i notable) El llegat dels espies afirma que un espia és un home amb llicència per mentir. També en té.

De Charles Cumming, la mateixa editorial Salamandra va publicar el seu anterior En un país extraño. Com John Le Carré en la seva època d’estudiant, els serveis secrets es van fixar en aquell intel·ligent jove. D’aquella experiència prové el seu protagonista, l’agent de l’M16 Thomas Kell, afligit d’aquest mal pel qual el seu veritable jo es va perdre en algun racó de la clandestinitat.

A l’anterior llibre, els seus caps l’apartaven per suposades irregularitats en una missió a Kabul. Però li donaven –i no de franc– una nova oportunitat. Trobar la seva antiga companya Amelia Levene, un dels grans personatges d’aquesta sèrie. Brillant, ambigua, i en aquest lliurament, ja ferma- ment instal·lada en el seu càrrec de directora de l’M16. Tot interessa: el desconcert i la solitud d’aquest Thomas Kell que continua enyorant la seva esposa, la investigació sobre l’altura moral del company mort, el Paul, de qui com més se sap menys s’entén. Quan un espia plora –quan “el factor humà” apareix– tremola una estructura. El primer escenari és Turquia, on Hell s’enamora, es deixa seduir i observa altres seductors. En els últims anys han anat caient homes del servei, i el com i el perquè cal investigar-los. I sense que se n’assabentin “els Cosins”, com són anomenats els agents dels Estats Units, amb els qui es mantenen curioses i difícils relacions que l’autor descriu amb encert.

El traster dels espies

La indefensió de l’espia britànic en tant que funcionari amb totes les de perdre és un gran tema. Harry Palmer, de Leigthon, protestava per la precarietat de les seves condicions; el vell espia jubilat de Le Carré té obligacions amb l’empresa fins al final dels seus dies. A això s’hi afegeix la desconfiança per principi i la solitud.

Jackson Lamb és qui –gras i irreverent, genialment imprevisi-