Perques per a Picasso

Alice B. Toklas va cuinar, i molt bé, per a tothom que va passar pel seu famós saló, començant per la seva parella, Gertrude Stein. Després va recollir els records i les receptes en un volum deliciós.

Cap menja no és tan rica com la que es recorda quan no ens deixen menjar-la. Per això un llibre de receptes escrit per algú que està convalescent i obligada a prendre brous clars i poc més resulta doblement evocador. Alice B. Toklas (San Francisco, 1877-París, 1967), l’eterna parella de Gertrude Stein i famosa salonista d’entreguerres, va escriure el seu quan estava afectada d’icterícia i sotmesa a una dieta estricta. Aleshores, la seva dona, que havia titulat les seves pròpies memòries Autobiografia d’Alice B. Toklas en un gest d’amor i ironia, ja havia mort. I Toklas, una nord-americana de San Franciso criada en un “luxe necessari”, com deia ella, ja no cuinava perca per a Picasso –una recepta complicada que s’acaba amb xurros de salsa rosa. Quan el pintor la va veure, va dir: “Molt bé, però això l’hi hauria d’haver servit a Matisse”– ni ous per a Francis Picabia, ni el gall dindi d’Acció de Gràcies amb el farcit de nous, ostres i xampinyons, com li agradava a Stein. De manera que la cuinera escriu des de la memòria de tots aquells sabors i aquelles vetllades que per a ella començaven a punta de dia, quan s’havia de despertar per posar a marinar cent anques de granota o escanyar i plomar sis coloms blancs per al sopar.

Asseure’s per fi a recopilar el seu llibre de cuina i memòries sis anys després de la mort de Stein va ser per a Toklas alhora un acte d’homenatge i d’emancipació. Durant la seva convivència ella no havia sentit que tingués dret a escriure. Quan per fi ho va fer li va sortir un clàssic del gènere, un document que permet acostar-se no només al seu historiat saló, també a la vida quotidiana a la França ocupada (esquivant el raciona-

COMMONS Alice B. Toklas