Voilà du Vian!

Cent anys del naixement de Boris Vian, un polímata –home de sabers múltiples– al qual es dedicava un festival a Eus, al costat de Prada de Conflent. Però no hi va haver contacte amb la Universitat d’Estiu Dijous, 10 de gener, el diari Le Monde li va dedicar una pàgina sencera a Boris Vian (Ville-d’Avray, 1920-París, 1959). Últimament, a la premsa francesa, el rostre de Boris Vian es prodiga sense una altra raó aparent que la seva descarada semblança amb el del president Macron. Però no, la presència de Vian a Le Monde obeeix a altres raons: el 23 de juny d’aquest any en farà seixanta de la mort de Vian. Va ocórrer al Petit Marbeuf, un cinema proper als Camps Elisis. En Boris hi havia anat a veure l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la J’irai cracher sur vos tombes (novel·la que Vian havia publicat el 1946 sota el pseudònim Vernon Sullivan). Les males llengües diuen que l’adaptació era tan dolenta que el cor d’en Boris, tan generós com fràgil, no va poder superar-ho i va morir camí de l’hospital. Seixanta anys, doncs, de la mort de Vian que, mira per on, venen a coincidir, un dia més i un altre també, amb el centenari del seu naixement, ocorregut el 10 de març del 1920. Així doncs, ens trobem davant una doble efemèride, naixement i mort de Boris Vian, que el març de l’any vinent compliria cent anys, i que el juny d’aquest any, un 23 de juny, va morir farà seixanta anys. I va morir molt jove, amb 39 anys, la mateixa edat d’Emmanuel Macron quan va aconseguir la presidència de la República Francesa.

El seixantè aniversari de la mort de Vian em porta a Eus, un poble preciós, veí de Prada de Conflent, uns cinc quilòmetres al nord-oest d’aquella localitat en la qual, quan era un nen, vaig passar prop d’un any en companyia dels meus pares, de Pau Casals –el padrinet–, de Pompeu Fabra, de la família Alavedra... Jo no sabia de l’existència d’Eus fins que, l’estiu del 1996, una amiga, filla de Perpinyà, ens va convidar a mi i a la meva dona al festival que any rere any organitzava la Fondation Boris Vian, un festival en el qual es combinaven la música clàssica, la contemporània, el teatre, la dansa, el jazz, el rock, la chanson, la cançó, el flamenc... I en el qual es brindava per l’eterna joventut de Boris Vian.

El 1996, la Fondation Boris Vian celebrava el seu dissetè festival. Allà em vaig trobar amb Henri Salvador, que alternava algun dels seus cèlebres rocks, paròdies del rock, del seu amic Boris –Rock and rollmops, Dis-moi que tu m’aimes, Rock, Va t’faire cuire un oeuf, man– amb alguns dels seus hits criolls (Maladie d’amour, Le bateau des îles), per acabar amb un pupurri en el qual no podia faltar aquell melindro de “la chanson douce, qui m’chantait ma maman...” corejada per un ramat d’àvies, avis, papes, mames i unes criatures embadalides, rendides als seus peus.

A Eus vaig conèixer Hot d’Dée, el president de la Fondation Boris Vian, un dels rars negres del Tabou, “de loin le meilleur danseur du bi-bop”, com diu Philippe Boggio a la seva biografia de Boris Vian (Flammarion, 1993), i vaig conèixer Ursula Vian, la vídua d’en Boris, una Ursula que em parlava dels seus anys de joveneta, quan freqüentava els cabarets de Zuric amb el fill de Joyce, quan Elias Canetti li tirava els trastos; de les seves gires amb el ballet –l’Ursula era ballarina– de Roland Petit i, esclar, de Boris Vian.

Ursula Vian, la segona dona d’en Boris, nascuda Kübler, de pare suís i mare sueca, era llavors una dona de setanta anys complerts, una dona guapa –on n’hi ha hagut sempre en queda–, atractiva, interessant, amb la qual, entrada la nit, solia prendre una copa a Le Lézard Vert, davant el Canigó, mentre ella parlava i parlava i jo l’escoltava

Henri Salvador tocava paròdies del rock del seu amic Vian al dissetè festival de la Fondation

enmig dels roncs dels seus mixos, en especial una gata, Ernestine von Karajan –així s’anomenava–, que, pel que sembla, s’havia encapritxat de mi.

El 1996, el dissetè festival de la Fondation Boris Vian coincidia amb el de la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, que aquell any arribava a la seva 28a edició. El 1996 el rector de la Universitat d’Estiu era ni més ni menys que el meu bon amic Miquel Porter, membre fundador d’Els Setze Jutges, que, sobra dir-ho, coneixia bona part de les 700 o 800 cançons que va arribar a escriure Boris Vian, des de la celebèrrima Le déserteur fins a aquella no menys cèlebre Fais-moi mal, Johnny –“Moi, j’aim’ l’amour qui fait boum!”–. I el cas és que Porter, el Porter de la nova cançó, i el Vian dels Trois Baudets no van coincidir mai. Mai la Universitat d’Estiu no el va homenatjar, tot i coincidir amb Vian.

Avui Boris Vian és un clàssic. Les seves novel·les figuren a La Pléiade (Gallimard). I les seves cançons es reediten. Confiem que l’Institut Francès de Barcelona no s’oblidi d’ell i a falta de l’amic Porter (A.C.S) convoqui Quico Pi de la Serra i algun francòfil de la nova cançó que tant li deu, que tant li devem. JOAN DE SAGARRA

ARXIU