La mirada amiga de Lluïsa Vidal

Les galtes enceses per la febre d’un nen en braços de la seva mare, el somriure amb naturalitat d’una dona burgesa que deixa veure les dents o la determinació d’un nen sostenint la seva germana mentre fa els primers passos. Són alguns detalls de les obres de Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918)quel’hanfetdestacarcom a pintora d’escenes de gènere i de la intimitat. L’exposició a Canet de Mar, organitzada coincidint amb el centenari de la seva mort, suposa un pas més en la incansable investigació que la historiadora de l’art Consol Oltra duu a terme per recuperar l’obra d’aquesta artista considerada dins de la segona generació de pintors modernistes, com Joaquim Mir, Oleguer Junyent o Juli González. Es mostren per primera vegada tres pintures: els retrats del matrimoni format per Josep Carreño Pujol i Remei Mallofré, i l’escena Els primers passos. Per aquest i altres motius, és una oportunitat excel·lent per endinsar-se en aquelles atmosferes protectores a través d’estudis, dibuixos i esbossos de nus, de les il·lustracions que va fer per a la revista Feminal o d’apunts presos del natural als carrers i a la platja de Blanes que, segons la comissària, “ens permeten introduir-nos al seu taller i reconstruir el seu procés de treball”.

En la seva època, se’l va elogiar afirmant que tenia una força, una sobrietat i una fermesa masculines. Algunes de les seves pintures van ser manipulades per fer-les passar com a producció d’artistes de la fama de Ramon Casas. Un any després de la seva mort se li va dedicar un homenatge a la Sala Parés, on havia exposat amb èxit en diverses ocasions, però no seria fins a mitjans dels setanta que el seu nom va començar a ser reivindicat tímidament. Amb el comissariat de Consol Oltra, el MNAC li va dedicar una exposició el 2016, tres anys després de la publicació d’una monografia a càrrec d’Oltra i que recuperava la tasca duta a terme per la investigadora americana Marcy Rudo.

Lluïsa Vidal ocupa ja un lloc destacat en la història de l’art català. La seva biografia conté diversos components que la van convertir en una dona mitificable: el pare, el moblista i decorador Francesc Vidal Jevellí, la va introduir en la burgesia barcelonina, que va retratar; es va dedicar professionalment a la pintura, fins i tot impartint classes; va viatjar a París per conèixer el que feien allà els artistes i va morir de grip espanyola als 42 anys. A parer d’Oltra, el tret més distintiu de la pintura de Vidal és la seva pinzellada, “molt elàstica, molt valenta”; juntament amb el seu tractament de la intimitat, identificada comunàmbitpropideladona:“Sempre mostra les dones a casa fent activitats, o en moments d’intimitat que no són tractats amb la mirada d’un voyeur, sinó d’algú que sembla no ser-hi i no molestar. És una mirada amiga, i les escenes no estan mai teatralitzades, a diferència del que feienelshomespintors”.