L’art de les mans brutes

Normalment aquell mirall reflecteix el cos dels diputats. Emmarcat amb fustes daurades, penja d’una paret d’una de les sales del Congrés dels Diputats. Però durant uns mesos aquesta sala i tants altres espais del poder institucional no només seran llocs de pas o de reunió. Des de l’1 de desembre el Senat i el Congrés estan allotjant l’exposició El poder de l’art, emmarcades en la commemoració dels quaranta anys de la Constitució i que reuneix una sèrie d’obres d’artistes de la cultura de la democràcia pertanyents a la col·lecció del Museu Reina Sofia. En aquesta sala, davant el mirall, una fotografia: Les meves mans després de tocar coses brutes d’Ignasi Aballí. Mans brutes en la lluminositat asèptica de la sala. En un passadís del Senat, tres figures antropomorfes que va tallar Francisco Leiro i que formen l’escultura Rarear. Què hi ha rere el seu silenci meditatiu? Allà, com perdudes a la seu de la sobirania, què jutgen, què observen, què busquen? Quin pensament oculta el seu silenci meditatiu?

No és l’art del poder, és el poder de l’art. I no és fàcil contemplar-lo. L’exposició només es pot visitar els dilluns o el dissabte al matí i després d’haver realitzat una reserva prèvia, encara que un consol pot ser passejar-hi a través de la visita virtual penjada al web d’Acció Cultural Espanyola –organisme coorganitzador d’aquesta exposició i de la de la Biblioteca Nacional–. Veure aquesta doble exposició, sigui com sigui, és una experiència. Perquè no pretén una confirmació complaguda en la certesa del mite fundacional. Al contrari. Busca l’aparició d’una sensació d’inquietud.

En obrir el catàleg de l’exposició –de què el pdf es pot descarregar des de la pàgina del Congrés–– ens rep una fotografia. És d’un dels lleons que presideixen l’escalinata de l’edifici del Congrés. Vigila amb l’autoritat de la seva força. La imatge acompanya el primer text del catàleg, firmat per Ana Pastor i Pío García-Escudero –presidents respectivament del Congrés i el Senat–, on es descriu el sentit d’aquesta exposició. “Amb el millor de la creació espanyola contemporània es construeix una exposició plural, amb gran amplitud de mires, amb matisos, contrastos i contrapunts desconcertants”. El contrapunt sorgeix no de les obres sinó d’una “inesperada ocupació dels espais de dos importants centres de sobirania i decisió”.

Aquest inesperat desconcert adquireix sentit crític a Poètiques de la democràcia. Imatges i contraimatges de la transició, una exposició que és una interessantíssima profanació. Es troba a l’edifici Nouvel del Reina Sofia, va ser inaugurada pels Reis i es podrà veure durant pràcticament tot el 2019. Perquè l’espectador comú pugui entendre el seu propòsit li falten bones instruccions (un catàleg, sisplau!), però rescata una documentació excel·lent i recupera i pensa materials que no són gens habituals als arxius oficials perquè són precaris i eren constitutivament marginals. L’exposició s’integra en un projecte dirigit per Manuel BorjaVillel –director del museu– el propòsit del qual no és només documentar sinó també rei-