Leopoldo Pomés somnia truites

En el seu llibre Humor honesto y vago (1942) Josep Pla fa servir la catalanada soñar tortillas, que encaixa perfectament amb l’esperit Pomés. En una pàgina de les seves memòries No era pecat. Vivències d’una mirada explica l’efecte de ser al cinema i tenir la sensació que Liza Minnelli o Charles Laughton actuen només per a tu. “D’això s’en diu somiar truites. I ja sé que sonarà pejoratiu, però com que a mi m’agraden tantíssim, les truites, cap problema!”.

Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) ha estat una figura central a Barcelona des dels anys cinquanta. Fotògraf i amic d’artistes (va ser el fotògraf de Dau al Set), publicitari, renovador de la imatge i el llenguatge comercial mitjançant les seves campanyes per a Terry, Gallina Blanca o Freixenet, impulsor de dos restaurants (la Tortillería Flash Flash i el Giardinetto) que combinen arquitectura i gastronomia i que han estat un lloc de trobada per a molts barcelonins. Pomés ha provat sort al cinema, ha col·laborat amb els arquitectes de l’Studio Per en un llibre sobre el mal gust, és un dibuixant notable i un escriptor que val la pena, autor d’un llibre de poemes i d’un parell de tractats, sobre el pa amb tomàquet i sobre l’alegria de menjar.

El món de Pomés és ple de racons. Per exemple. Llegint No era pecat. Vivències d’una mirada he descobert una història que no sabia. Josep Maria Juncadella fabricava uns llençols molt bons, però no tenia nom ni marca. Pomés va tenir una intuïció genial. Recorden la primera frase de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez? “Platero es pequeño, peludo, suave, tan blanco por fuera, que se diría todo de algodón”. Sí! Es va inventar el nom d’El Burrito Blanco per als llençols d’en Juncadella. En aquella època, Jordi Fornas (que avui és conegut, sobretot, pel disseny de La Cua de Palla, la col·lecció de novel·la negra) era el grafista de Studio Pomés. Va dibuixar un burret envoltat de flors, que no és el ninot de Disney que es va fer servir després, sinó una imatge amb un grafisme poderós, que hauria de figurar entre les grans marques del disseny dels anys seixanta. La parella Leopoldo Pomés-Karin Leiz (la Karin és una figura indispensable, amb una gran sensibilitat i molt talent literari) hi van afegir un dels seus eslògans demolidors, molt ben retolat, en cercle, per Fornas: “Sábanas El Burrito Blanco le dan las buenas noches”. La foto de Pomés mostrava una noia maquíssima fent el mandra al llit. És un anunci que, com les aparicions de Liza Minnelli o Charles Laughton a la pantalla, sembla que l’hagin fet només per a tu.

Les memòries de Pomés estan plenes de truites somniades, flonges, hedonistes. Des de la infantesa al Poblenou, que deixa unes pàgines impressionants dedicades a la malaltia i la mort de la mare i a la tristesa aclaparadora del pare, fins a l’anecdotari de les seves relacions amb les models Nico o Margit Kocsis (les dues noies Terry) o la cara oculta de la relació amb les estrelles que apareixien als anuncis de Freixenet. Hi ha una capacitat meravellosa de suggestió en moltes d’aquestes pàgines que retraten el vailet Pomés àvid d’experiències sensuals, molt tímid, amb una imaginació disparada. Un cop, al restaurant La Punyalada, al passeig de Gràcia, era un nano, anava amb son pare, i li va semblar descobrir Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, que dinaven en una taula del costat. Va construir tota la ficció fins que, en el moment de pagar per marxar, va descobrir que eren un pare i una filla, que parlaven tranquil·lament en català. Per compensar-ho, un cop a Lloret de

Es va inventar el nom d’El Burrito Blanco per als llençols de Juncadella, gran marca dels anys seixanta