La Vanguardia (Català) - Culturas
El desig i la mort
Nascut a Santa Brígida, Gran Canària, el 1952, Andrés Sánchez Robayna és catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de La Laguna, on dirigeix així mateix un taller de traducció. Ha traduït, entre d’altres, Joan Brossa, Ramón Xirau, Wallace Stevens, Haroldo de Campos i Paul Valéry. Investigador i assagista, ha estat un gran difusor de la literatura canària. Ha mostrat un especial interès per les arts plàstiques. Els seus diaris són també una reflexiósobrelapoesia.Existeixendiverses antologies de la seva obra poètica. Tot això són prou mèrits per merèixer una butaca a la Reial Acadèmia –en el supòsit que a hores d’ara sigui una distinció–, però ni una cadireta plegable no li han concedit.
Quan vaig llegir i vaig ressenyar tres dels seus primers llibres de poesia, Clima (1978), Tinta (1981) i La roca (1984), la seva proposta em va impactar: aquesta era la veu radicalment nova, exigent i lluminosa que necessitava la poesia espanyola. En la percepció inicial d’un paisatge inconfusiblement canari (les illes sempre són presents en la seva obra) progressivament hem vist una transformació de la matèria en esperit, la qual cosa va assolir el seu punt més alt a El libro tras la duna (1992), ara igualat o qui sap si superat –això tant se val–, a Por el gran mar. Poema dividit en trenta seccions, podria ben bé haver-se titulat Pel gran amor o, més exactament, La continuïtat de l’amor. Hi ha aquí una narració marcada per una successió de motius recurrents intensament lírics en una ascensió que ens acosta a fra Luis de León (la contemplació del firmament) i a san Juan de la Cruz (la nit fosca de l’ànima). Absència i resurrecció en una poesia marcada pel ritme temporal de l’onatge o pel so de les campanes que a través del record ens porten a la dona estimada fins a un present que, sense negar el passat, ens portarà al futur. Aquesta és la continuïtat de l’amor.
Els sons són també síl·labes, el so de l’amor convertit en el so del poema, on la reminiscència és presència. No hi ha negació de l’amor en la mort, sinó identificació o fusió. Al cementiri, “Quería estar contigo, acompañarte / en la pura extinción”. Tot el poema és una afirmació, es destrueixen els temps i les distàncies, en un camí que ens porta a l’essència, al més profund del món interior, on cessen les contradiccions. El pintor “pinta tan sólo lo que ve, / pero pinta también el ser entre las cosas, / es decir, atraviesa lo visible”, i “lo invisible, entonces, muestra su realidad”, “miramos / y tocamos un cuerpo desnudo, o abrazamos / con palabras que funden lo oculto y lo visible / y en la unidad anudan oscuridad y luz”. L’assolim a través d’“una protopalabra, / la voz anterior, desnuda”. Així doncs, “necesitamos, dices, te dices, un lenguaje / para nuestra ignorancia”. Un llenguatge en què el desig i la mort es reconcilien: “Que diga, en la curva del cielo, / la verdad de la muerte, y que también invoque / el férvido deseo, la verdad deloscuerpos”.Alreconciliar-sedesig i mort, es va iniciant “un rapto, una ascensión”, un ascens que ens porta a “un ritmo de astros” però, alhora, arribem “al mar del que venimos y al que regresamos”.
Ens trobem així davant un poema visual i tàctil, com els fruits de la casa. Molt immediat, i al mateix temps ple d’il·luminadores i fèrtils ressonàncies i on sentim els sons “en la mañana que regresa / y en aquella queundía/vendrá”.