Sàtira jovial a les aules

Irònic i escèptic, com a bon intel·lectual, Francisco Sosa Wagner ha novel·lat un món universitari que coneix molt de prop, ja que és catedràtic de Dret. Ha escrit una divertida i ben travada nivola, a partir d’un jove professor imantat cap al poder; un trepa insegur i utilitzat en un engranatge de poder. En aquesta història irreverent, verídica i pietosa, segons l’autor, entrar al rectorat és vist com “una ocasión llena de solemnidad y envuelta en un cierto halo de litúrgico misterio”. El professor Sosa Wagner, ja jubilat (no podria ser de cap altra manera per esquivar problemes de claustre), relata amb amenitat i sarcasme els interessos del seu gremi desbocats en baralles i travetes, amb obsessió pels càrrecs i pel control tant de la selecció del professorat com dels projectes d’investigació. Reunions i comissions, endogàmia i cacicats, avidesa burocràtica.

Torrents de formularis i disposicions finals i transitòries. Experts en sabers entapissats d’anglicismes i en xerrameca. “Aprenentatge cooperatiu i intel·ligències múltiples” o emprenedoria i innovació transversal. No podia faltar l’Aneca (Agenda Nacional d’Avaluació de la Qualitat i l’Acreditació) i les diferents comissions de les comunitats autònomes. Les possibilitats mínimes de trasllat de personal d’una universitat a l’altra. Tot condueix a un deteriorament greu de la universitat. Diu Sosa dels seus col·legues buròcrates que són el contrari del que creu que ha de ser un professor universitari; són, quan ho són, bons professionals però lamentables intel·lectuals (no llegeixen un llibre que no sigui de la seva especialitat). La universitat hauria de ser “sospechosa para el poderoso si quiere mantener su prestigio y no verse degradada a simple escuela de negocios o de prácticas profesionales”.

No podien faltar al·lusions als treballs de màster o que no es trobessin prou pàgines copiades en els plagis de monografies i tesi. Aquest relat fa riure i evita que es plori, el mètode adequat d’una impecable sàtira que ridiculitza i permet escapard’unarealitattòxica.