La Vanguardia (Català) - Culturas
La resurrecció de Víctor Català
El març del 2015 Víctor Català va ressuscitar. Per retornar íntegra a la vida dels lectors va haver de passar ben bé una centúria completa. La seva mort va ser un procés a càmera lenta que acompanya el desenvolupament de la literatura catalana del segle XX i que és molt anterior a la desaparició física el 1966 de Caterina Albert –el nom real de la dona que va usar aquell pseudònim per dotar-se d’un espai de llibertat autèntica i tenebrosa–.
El procés d’agonia alentida va començar quan uns joves, brillants i culturalistes, es van enxarxar al tramat mancomunitari cosit pel primer gran polític del catalanisme: Enric Prat de la Riba. Des d’aquell moment, quan a Barcelona els noucentistes van crear o es van fer amb institucions públiques i privades per consolidar una determinada hegemonia política i estètica, l’ortodòxia va decretar que Solitud (1905) era un clàssic, sí, però d’una etapa arnada: el modernisme. El tòpic consolidat era que ella ja mai podria readaptar la potència tel·lúrica del seu imaginari a les noves palpitacions del temps. Víctor Català, aparcada, fins i tot va sentir en directe la certificació de la seva invisibilització. 5 de juny de 1925 a l’Ateneu Barcelonès. Tenia 55 anys. El poeta Carles Riba –que en tenia 31– conferenciava sobre l’evolució dels gèneres gastant la seva autoritat de crític indiscutit. I Riba va afirmar que era aleshores, potser sí, que els narradors podrien atrevirse a incorporar al sistema literari allò que no s’havia assajat en català: “La veritable novel·la moderna”. La sentència l’enterrava en vida.
De res va servir que l’any següent aparegués Un film, la seva segona novel·la que s’havia publicat per entregues en una revista feia un lustre. Ni abans ni després ningú va saber activar el potencial de sentit que el text contenia. I així va ser durant dècades, malgrat que no va deixar d’escriure i publicar –el seu
així, en el seu isolament, com de debò se sentia, se sabia i tal vegada era l’escriptora?
La primera resposta aproximada a aquestes qüestions, que en últim terme són les plantejades per Gimferrer, l’ha elaborat Anna Caballé a la breu biografia que li acabava de dedicar. Diria que Caballé –una biògrafa que sempre ha usat la psicoanàlisi com a eina d’interpretació de la intimitat dels seus biografiats, d’Umbral o Laforet– desvetlla alguns codis que permeten desxifrar secrets de l’autora i aclareixen així quina mena de projecció textual va ser Víctor Català. Es refereix, primer, a “una personalidad sexualmente muy compleja”. Després parla d’“un perfil de mujer sobre el cual la época en que vivió descargaba la mayor incomprensión y, sobre todo, rechazo”. A la fi, amb les dades a l’abast (“me basta con cruzar la información disponible para saber la verdad”), conclou que “las especulaciones sobre su probable y reprimida homosexualidad, aunque tal vez se tratara de una personalidad que sufría de una disforia de género, son más que fundadas”. Potser, doncs, més que l’homosexualitat –com Gabriel Ferrater repetia amb una certa malvolença–, el misteri de la personalitat d’Albert fos la discordança entre el seu sexe físic i la seva identitat de gènere.
D’aquesta discordança n’haurien sorgit dues personalitats. Una era el personatge públic Caterina Albert, d’una educada simplicitat que desconcertava aquells que s’hi acostaven perquè no s’assemblava gens a la imatge que un lector de la seva obra podia fer-se de l’autora. L’altra, la que ens importa, la que ens repta com un vendaval de foc, era una veu literària: Víctor Català. Una veu condemnada a descobrir permanentment, des de la seva joventut i gairebé d’una manera morbosa, un desajust inquietant entre la societat –amb la seva moral i la seva mecànica– i una essència humana que a la fi, desbordada pels instints, mai podia soterrar les pulsions més autodestructives d’eros i tànatos.