La Vanguardia (Català) - Culturas
Ritus i manies dels autors
Cada autor s’enfronta a la inspiració i a la feina d’una manera especial. Ho expliquen aquí en vigílies del proper 23 de juliol, aquest Sant Jordi d’estiu en què, respectant les indicacions sanitàries, bastants d’ells tornaran a firmar els seus llibres
A començaments del mes de març passat, Adam Thirlwell, periodista de The Paris Review, va entrevistar Enrique Vila-Matas. Volia conèixer els seus hàbits laborals i, quan li va llançar la primera pregunta, l’escriptor barceloní va recordar que, el 1958, un altre periodista de la mateixa publicació, George Plimpton, va plantejar una qüestió similar a Ernest Hemingway i que aquest va respondre que solia asseure’s davant la màquina d’escriure a les sis del matí, abans que es fes de dia, i que interrompia la seva tasca en el moment exacte en què tenia perfectament clar el que hauria de passar en el següent paràgraf, pàgina o capítol. Així, quan es llevés l’endemà i posés fil a l’agulla, no tindria por del full en blanc.
Vila-Matas considera que és un dels millors consells que es pot donar a un escriptor i l’incita a reflexionar sobre un aspecte clau del procés creatiu: la continuïtat. Segons la seva opinió, si un narrador interromp la seva feina durant diversos dies, perdrà el fil amb facilitat, però si torna diàriament sobre el text, avançarà sense gaires problemes. En el seu cas concret, s’asseu a l’escriptori al matí, normalment de 8 a 14 h, “que és l’horari que més li rendeix”, i a la tarda deixa que la novel∙la continuï forjant-se en el seu cap. Ha substituït l’alcohol que prenia durant les gresques del passat –“i que només em permetia escriure en aquell moment d’eufòria que sents quan la ressaca es dissipa i la lucidesa apareix”– per una enorme quantitat de cafè –“que fa que senti que el que estic escrivint és magnífic”–, i el primer que fa quan es llevar és rellegir i corregir el text finalitzat el dia abans i, tot seguit, avança imparable pel full en blanc.
Hi ha narradors per a tots els gustos –de jornada completa, de matins o tardes, i fins i tot d’estones mortes–, però no n’hi ha ni un de sol que no defensi la idea de la continuïtat. Benito Pérez Galdós, de qui se celebra enguany el centenari de la mort, escrivia tot el dia, interrompent la seva tasca només per fer un tomb i dinar, i elaborant una mitjana de quinze folis per jornada, una quantitat exagerada que denota el seu caràcter compulsiu. Entre nosaltres, menys productiva però igual de disciplinada és Marta Sanz, que acaba de publicar pequeñas mujeres rotas (Ana
grama) i que treballa de 9.30 a 14.30 i de 16.30 a 20.30 h, perquè, segons diu, “és l’horari normal per a un treballador”. I això és el que ella se sent: una obrera de les lletres. Té la taula al costat d’una finestra que dona a un dels carrers més bulliciosos de Madrid i la manté oberta perquè el soroll enriqueix el seu estil: “M’interessa la literatura plena de veus, interferències, crits”.
També són escriptors a temps complet Gemma Ruiz i Gabi Martínez, que acaben de publicar Ca la Wenling/Donde Wenling (Proa/Destino )i Un cambio de verdad (Seix Barral), respectivament. Tots dos fan horaris semblants, des de primera hora del matí fins al vespre, i tots dos practiquen esport per desentumir els ossos: ella, ioga, que l’ajuda a “fer una mica de neteja mental”, i ell, running, que “il∙lumina opcions d’escriptura i em porta idees originals”. També corre diàriament Empar Moliner, que acaba de veure els contes del seu T’estimo si he begut/Te quiero si he bebido (Quaderns Crema/ Acantilado) portats al teatre i que es lleva a les 6.30 h, escriu fins que despunta el sol i surt a córrer per, després, tornar a asseure’s davant l’ordinador. “Quan t’enfrontes a una cursa llarga, sempre hi ha un moment en què t’asfixies i et preguntes què fas allà, però al final arribes a la meta i reculls el plàtan que et solen donar –comenta abans de traçar l’analogia entre l’esport i la literatura–. Doncs, quan escrius i corregeixes, passa el mateix: et fatigues i hi ha un moment en què et preguntes per què fas tot això. A més, sempre tems que ningú no vulgui donar-te un plàtan quan arribes al final”.
Gairebé tots els escriptors consideren que l’esport és una cosa necessària per a qui es passa tot el dia assegut, però no per això ho practiquen. D’aquí el famós vincle entre el passeig i la literatura: de les poques ganes que tenen alguns autors de suar. Per exemple, Juan Pablo Villalobos fa un tomb cada matí. Deixa la filla a l’escola a les nou del matí i camina fins al despatx que té llogat a l’Eixample. A la motxilla sempre porta les llibretes en les quals escriu les seves novel∙les i els bolígrafs amb què, després de transcriure-les, corregeix les diferents versions. Triga uns vint minuts a arribar d’un punt a un altre, “i, durant aquest passeig, sorgeixen les idees, normalment a partir de coses que veig pel carrer”. Sense anar més lluny, a la seva última novel∙la, La invasión del pueblo del espíritu (Anagrama), hi ha un personatge amb una aranya vascular al rostre. Segons explica l’autor: “Un dia, mentre baixava pel carrer Bailèn, vaig veure una clínica d’estètica que anunciava un tractament per suprimir aquestes aranyes, i la idea em va agradar”. Una estona després, quan ja ha robat totes les idees que el carrer podia oferir-li, arriba al despatx, on escriu fins a les 14 h i de vegades una mica més.
Tampoc no fa gaire atenció a l’esport Carlos Zanón, que encén l’ordinador a les 6.30 h i l’apaga a l’hora de dinar, deixant les tardes per a la correcció de textos. Continua el mètode d’Ernest Hemingway, això és, interromp la seva tasca sabent el que escriurà l’endemà, i aprofita les passejades per buscar la inspiració. “Totes les meves novel∙les van sorgir mentre caminava –diu abans de posar un exemple–: l’argument de l’última em venir després de passar tot un dia recorrent els carrers de Madrid. Quan vaig arribar a l’hotel, em vaig apropar a la finestra i, aprofitant el baf que cobria el vidre, vaig escriure amb el dit la paraula merda. I el gest em va agradar tant que el vaig convertir en l’inici de Carvalho: problemas de identidad (Planeta)”. Zanón necessita estar sol per escriure, sense ningú pul∙lulant per la casa, i mai es treu el pijama. Diu que amb aquesta peça de roba se sent més còmode, més segur, i que, si surt al carrer per fer un encàrrec, se’l torna a posar quan torna. Sigui l’hora que sigui.
Però esclar, també hi ha els narradors que escriuen quan poden, no quan volen. Normalment, són autors que també exerceixen com a periodistes, una professió tan poc amiga dels horaris que resulta difícil establir una rutina de treball. Llucia Ramis, que acaba de publicar el conte infantil El petit menjatemps (La Galera), n’és un. “Soc una escriptora d’estiu –deixa anar d’entrada–. Tinc tanta feina durant la resta de l’any que, quan arriben les vacances, premo l’accelerador. I després em passo mesos i mesos corregint”. L’escriptora mallorquina assegura no tenir gaires manies a l’hora d’escriure, però, quan rasques una mica, n’apareixen dues: necessita que el llit estigui fet i els plats, nets. Si no té aquest ordre al voltant, no pot asseure’s davant l’ordinador. Més dramàtic és el cas de Víctor Amela, que, com la seva col∙lega de La Vanguardia, també aprofita els estius per escriure i que, com l’agost del 2014 va fer una calor insuportable, es va veure obligat a escriure Amor contra Roma (ara reeditat a Debutxaca) amb una túnica romana. Únicament i exclusivament amb una túnica romana. Ara ha publicat Nos robaron la juventud/Ens van robar la joventut (Plaza & Janés/Rosa dels Vents )i, durant el procés de creació, va sentir la necessitat de rentar-se les mans unes trenta vegades al dia. Li passa només quan escriu llibres: mentre tecleja, sent els dits llardosos i s’aixeca, entra al lavabo i s’ensabona d’una manera compulsiva.
Una altra periodista molt activa és Olga Merino, que no té més remei que matinar per escriure de 6 a 9 h, i que després surt al carrer per als seus assumptes mediàtics. Tot i així, la feina en premsa sempre interromp la seva tasca creativa, motiu pel qual publica una mitjana d’una novel∙la cada vuit anys. L’última, La forastera (Alfaguara). Per no perdre de vista la seva professió d’escriptora, Merino empapera la paret que té davant de l’escriptori i hi penja desenes de fotos, notes i retalls concernents a la narració en què està embrancada. A més, l’escriptori ocupa el centre de la casa i no pot anar de la cuina al saló sense veure les llibretes en les quals descansen les anotacions de les quals haurà de sortir la seva última novel∙la. Una lluita similar manté Anna Ballbona amb la seva part creativa. Els seus horaris “canvien a partir d’un joc d’encaixos amb totes les altres coses que també constitueixen la seva feina: escriure articles, fer entrevistes, preparar xerrades...”. Per sort, entre col∙laboració periodística i col∙laboració periodística, ha tingut temps per escriure No soc aquí/No estoy aquí (premi Llibres Anagrama de Novel∙la 2020).
Ara bé, per a horaris complexos, els d’Albert Lladó, que acaba de publicar La travesía de las anguilas (Galaxia Gutenberg) i que divideix la setmana en tres blocs: els dilluns i els divendres al matí, escriu els seus llibres; els dimarts, dimecres i dijous també al matí, imparteix classes d’escriptura; i les tardes de tots els dies les dedica al periodisme i a les xerrades. Per sort, no té gaires manies, tret de la de mastegar xiclet mentre es troba en ple procés creatiu. “Necessito ser ordenat quan escric –comenta–. Necessito imposar-me regles per no deixar-me portar. És una paradoxa, però, si les normes les poses tu, la sensació de llibertat és més gran”. També ha de bregar amb el periodisme David Castillo, que està de promoció amb El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62/Edhasa) i que, al contrari que alguns dels seus col∙legues, no necessita ser al despatx per ser creatiu: “Puc escriure en una discoteca de música màquina, al Sónar o en un bar –afirma–. Si tens coses per dir, les manies queden apartades”. Amb tot, li agrada especialment fer-ho a casa, envoltat “d’aquella biblioteca que de vegades em sembla un cementiri on els llibres
Alguns només es dediquen a la literatura, però molts compatibilitzen aquesta tasca amb altres feines, sovint periodístiques
dels meus amics semblen ja les seves làpides”.
També és interessant l’actitud dels escriptors que adapten els horaris d’escriptura a les exigències de les seves novel∙les. Jordi Nopca és un bon exemple d’aquesta estranya metodologia: “Durant molts anys vaig escriure només al matí, però, quan va sorgir la idea de La teva ombra/En la sombra (premi Proa/Destino), em vaig adonar que havia d’escriure per les nits, ja que l’argument era més aviat nocturn”. El canvi d’horari per fer-ho conforme a l’argument de la història no seria, tot i això, tan senzill d’aconseguir. Perquè Nopca també és periodista i, quan arribava a casa, estava esgotat. Així que va prendre una decisió: escriuria la novel∙la en períodes de temps molt breus però de gran intensitat. I així va ser: “Podia escriure només deu línies al dia, sempre a la nit, però molt concentrat –explica–. I, encara que vaig trigar molt, vaig aconseguir acabar-la”. De nou, la continuïtat com a únic mètode eficaç en el treball creatiu.
D’altra banda, hi ha els autors que tenen altres professions no periodístiques. Núria Cadenes escriu al matí perquè a la tarda treballa en una llibreria. És una dona ordenada en les seves rutines, però el seu escriptori és un autèntic caos. La seva novel∙la Guillem (Amsterdam) va sorgir entre un caos que encara domina la seva taula: “Tres llibretes negres, dos parells de guants sense dits, tisores, un diccionari de sinònims desballestat, un pot amb bolis i retoladors i un obrecartes, folis desordenats amb notes que no sé a què fan referència, una carpeta amb fotocòpies... –recompta l’autora mentre mira l’escriptori–. Ah, i els animals: un parell de sargantanes, una granota, una serp i, sobretot, un corb. Són de tela, plàstic o ceràmica, i ocupen un bon tros de la taula. Si no hi fossin em sentiria coixa”. I encara una cosa més: “Una Wonder Woman que em vaig trobar sota una olivera quan era petita i que té el puny alçat com dient: endavant les atxes!”.
Iñigo Redondo, última revelació de la literatura en castellà amb el seu Todo esto existe (Literatura Random House), exerceix com a arquitecte i, en conseqüència, escriu quan pot. De vegades es lleva a les cinc del matí i es dedica a la literatura fins que es desperta la seva filla, “moment en què la meva casa es converteix en Saigon”. Pel que sembla, la nena és matinera i, per obligar-se a avançar, Redondo s’imposa objectius diaris. “Per exemple, m’obligo a arribar a cert moment de la novel∙la abans de divendres –explica–. És l’única manera de mantenir un bon ritme”. El seu lloc de treball és un racó del menjador i, quan s’asseu davant l’ordinador, ha d’apartar l’unicorn i els altres peluixos que la seva filla ha deixat sobre les seves notes. Una cosa similar li passa a
Galder Reguera, que dedica el dia a la Fundació Athletic Club i que a més té dos fills. Va escriure Libro de familia (Seix Barral) per les nits, “en sessions breus, d’una hora i mitja o dos, a tot estirar”, i ho va haver de fer al saló perquè el seu despatx es va convertir, fa ja algun temps, en l’habitació de les criatures. Com el seu col∙lega Redondo, abans de posar-se a escriure ha d’apartar els cromos, els Superzings i els Gormitis que els seus fills han deixat sobre el seu ordinador.
Però si hi ha escriptors afortunats sens dubte són els que, disposant de tot el dia, tot just dediquen dues o tres hores a l’escriptura pura i dura, i tot i així creen novel∙les d’una enorme qualitat.
Ricardo Menéndez Salmón utilitza l’estratègia de Graham Greene, per a qui la mesura exacta de treball diari estava entre les 300 i les 500 paraules al dia. I això és el que fa l’autor asturià, que reconeix que no inverteix més de dues o tres hores al dia a redactar aquest nombre de paraules. “Abans escrivia d’una manera anàrquica, és a dir, quan el cos m’ho demanava –explica–, però ara escric diàriament i les novel∙les ja no se m’escapen, les tinc controlades”. De nou, la idea de continuïtat: “Al principi, quan comences una novel∙la, escrius a raig durant diversos mesos perquè estàs en estat d’eufòria, però hi ha un moment en què tot s’atura, en el qual perds les forces. Molts llibres fracassen en aquest moment. Amb el mètode Greene, que t’obliga a treballar diàriament, supero aquests moments sense problemes”.
Una cosa similar li passa a Ignacio Martínez de Pisón, que només treballa de 14.30 a 18 h, és a dir, tres hores i mitja, i que dedica els matins a repassar els idiomes que domina: anglès, italià i francès. S’instal∙la davant de l’ordinador i fa exercicis en línia, i després de dinar, es converteix en escriptor. “I si tan poques hores m’han donat per a tants llibres, i a més tan gruixuts, imagina què passaria si hi dediqués més temps”, diu amb sorna. Per si això fos poc, el seu despatx està decorat amb prestatgeries Billy embotides de llibres en doble fila, i l’escriptori és una taula de mala qualitat, “d’aquestes de fusta de pi, que tinc des de fa uns trenta anys i que no canvio perquè em fa mandra buidar-la, portar-ne una de nova i haver de tornar a ordenar-ho tot”. I és que Martínez de Pisón ho té clar: “No he sacralitzat mai aquesta professió, ni he perdut el temps creant-me una imatge de literat. Això no m’interessa. No busco que em vegin com un escriptor rar. Jo simplement escric”. Però, compte, ho fa diàriament.
Tots els autors tenen els seus rituals davant el full en blanc, però la majoria aposten per la constància i el treball diària