La Vanguardia (Català) - Culturas
Situacions irreals amb efectes molt tangibles
Sens dubte un dels efectes de la Covid-19 ha estat evidenciar que les situacions irreals que de vegades crea la ficció poden ser perfectament reals i tangibles. A la collita catalana d’aquesta meitat d’any, hi ha diverses novetats que fabulen eficaçment mons imaginaris que adquireixen un potent valor simbòlic. Hi ha Manuel Baixauli ,quea Ignot (Periscopi) idea una illa plena de genis i de manuscrits menyspreats, i amb ella teixeix una atmosfera onírica i visionària. O el corrosiu Albert Pla , que a Espanya en guerra (Amsterdam) improvisa una especulació sobre les conseqüències d’una declaració d’independència.
No menys agosarat és l’experiment narratiu de Teresa Colom ,quea Consciència (Empúries) crea un món virtual (al 2090), en el qual la consciència d’una persona pot passar a una màquina i es pot viure sense cos. La voluntat de trencar les barreres de la realitat anima –i de quina manera!– els contes que Carlota Gurt ha reunit a Cavalcarem la nit (Proa). En un d’ells la mare de la història ha decidit esborrar-se amb un mètode desatomitzador i quan arriba el fill només queda una mà, reminiscència d’un vincle afectiu.
En fi, la fantasia més desbordada és també present a l’antologia realitzada per Ricard Ruiz Garzón, Extraordinàries (Males Herbes) on quinze autores aporten relats de ciència-ficció d’acord amb els temps. Un d’ells ens donarà el to: a Solalstàlgia Gemma Martí aborda el tema del doble i el situa en un context d’emergència climàtica.
Una altra tendència palpable en alguns dels títols catalans és una voluntat de revisionisme de figures i fets de la nostra història recent i no tan recent. Al fil per exemple del 175è aniversari de la seva mort, s’han escrit dues novel∙les sobre mossèn Cinto Verdaguer que renoven els seus clars i ombres. La d’Álvar Valls a Edicions de 1984, Entre l’infern i la glòria,
passa de les mil pàgines, i constitueix un meritori plongeon en el seu context cultural, polític i religiós. La de Daniel Palomeras a Comanegra, Fills de la terra dura,
organitza una mena de trencaclosques molt ben ordit i es llegeix com un retrat íntim i concentrat. Per la seva banda David Castillo a El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62/Edhasa) s’ha confrontat amb el passat d’un avi anarquista i ha relatat les seves successives reinvencions a la Guerra Civil, el confinament a Argelès, les batalles amb la divisió Leclerc i fins i tot la guerra d’Indoxina. Una altra novel∙la basada en fets reals i amb voluntat revisionista és Guillem ,de Núria Cadenes (Amsterdam). L’escriptora barcelonina restitueix la memòria d’un jove lluitador antifeixista que va ser assassinat per un grup de neonazis el 1993. Amb les seves ficcions tant Valls i Palomeras com Castell i Cadenes compleixen amb el dictum
de Kundera: les novel∙les existeixen per dir-nos que la realitat és sempre més complexa que no sembla.
La narrativa en català que ens arriba en aquest ajornat dia del Llibre ve en molt bona part firmada per dones. L’autora sensació és sens dubte Irene Solà, qui a Canto jo i la muntanya balla / Canto yo y la montaña baila (Anagrama) ha sabut concentrar en una geografia pirinenca (entre Camprodon i Prats de Molló) una constel∙lació de veus, humanes i no humanes (núvols, óssos, fantasmes...), entreteixint faules i mites amb una gran originalitat.
Si Irene Solà dona vida a núvols i óssos, Silvia Colomé tampoc no queda curta ia L’estalactita ploramiques (Edicions Salòria) explica la història d’una estalactita que no pot deixar de plorar. Amb aquesta faula entre poètica i filosòfica, Colomé parla dels defectes que es converteixen en virtuts, i de passada reivindica el dret a plorar.
Tambémereixatenciól’obrapòstuma de Isabel-Clara Simó, El teu gust (Bromera). Aquí es dona protagonisme a una heroïna que explica els seus amors i desvetllaments, i en especial el que sent per una altra dona dominada com ella mateixa per un afany creatiu. El teu gust, en fi, aprofundeix en les passions que mouen les persones, i per les seves pàgines desfilen, entre d’altres, noms rutilants com els d’Estellés, Vinyoli, Espriu o Dalí.
Enfrontar-se al propi passat sovint és una tasca ingrata i amarga. No sempre estem preparats per saber-ho tot. Hi ha diverses novel∙les catalanes que encaren sense embuts aquesta problemàtica. A Seguiré els teus passos / Seguiré tus pasos (Columna / Destino) Care Santos posa en escena una dona que viatja al Pallars Jussà i ha d’enfrontar-se amb la història del seu pare, mort en estranyes circumstàncies fa 44 anys. Care Santos sondeja la Guerra Civil i es pregunta què fer amb la memòria, si recordar o oblidar. Per la seva part Sandra Comas ,a Encara som nosaltres (La Campana), relata la història de dos amics d’infantesa, Àngel i Pol, que després d’anys de no veure’s es retroben i lluny de compenetrar-se noten que han convertit les seves vides en un castell de mentides i que han de carregar amb el seu passat, per traumàtic que sembli. Una altra novel∙la que mira cap enrere a la recerca de llum és La fondària de les arrels ,de Marienka Bellostas (Pagès Editors). El relat es desgrana en tres generacionsdedones.L’àvia,Maria,haabandonat un poble del Segrià per obrir-se camí a la industrialitzada Terrassa. La neta, Mariona, sent en canvi el poder tel∙lúric de la terra i vol fer el viatge a la inversa i buscar al món rural dels seus avantpassats els senyals de la seva identitat.
Submergir el lector en dècades de color sípia és una tendència molt practicada últimament per alguns autors. Pilar Rahola, sense anar més lluny, s’endinsa molt bé en aquest gènere, i ho demostra de nou amb L’espia del Ritz / El espía del Ritz (Columna /Planeta). Rahola recrea les aventures d’un personatge real, Bernard Hilda, que fugint dels nazis abandona París i s’instal∙la en el glamurós Ritz barceloní, on dirigeix una orquestra de jazz. Un personatge i un tema que aborda també Josep Maria Loperena a L’espia del violí (Efadós). Un altre cultivador dels temps d’autrefois és Xavi Barroso ,quea L’avinguda de les il∙lusions / La avenida de las ilusiones (Rosa dels Vents / Grijalbo)
evoca la Barcelona de la Setmana Tràgica i dona vida a una jove indomable, Francisca, condemnada a treballar de criada, i que aconsegueix obrir-se camí com a cantant del Paral∙lel.
Tancarem aquest balanç amb clàssics. En primer lloc, Joan Perucho, de qui al novembre celebrarem el centenari del naixement. Comanegra (de la mà de Julià Guillamón i Jordi Puig) publica Els homes invisibles, recuperació de dos relats (entre el poema en prosa i l’autobiografia) que ens acosten a l’essència literària de l’escriptor. Acompanyen les peces suggeridors dibuixos de Francesc Todó. Per la seva banda, Bernard Cormand ha il∙lustrat Viatges i flors de Mercè Rodoreda, editada per Nórdica Libros. La fantasia de Rodoreda aconsegueix imposar-se aquí per sobre de la futilitat de la vida. Ediciones Hildy publica en català, en traducció d’Anna Grau, el més català dels Episodis Nacionals de Benito Pérez Galdós, Girona.
Un autor que mereix rellegir-se en aquest ajornat Sant Jordi és Baltasar Porcel. S’han complert (l’1 de juliol) onze anys de la seva prematura mort, i el podem recordar llegint algunes de les seves millors novel∙les, totes assequibles a La Butxaca: El cor del senglar, L’emperador o l’ull de ven to Les primaveres i les tardors sónespecialmentrecomanables.
Entre les novetats destaca una tendència: fabulacions sobre mons imaginaris que adquireixen ara mateix un valor simbòlic; també, revisions de moments històrics passats i actuals, amb intenció
Diverses novel∙les plantegen si estem preparats per enfrontar-nos a la memòria, col∙lectiva però també personal