La Vanguardia (Català) - Culturas
La salut dels llibres
Grans obres, tant a Espanya com a Llatinoamèrica
La mort de Joaquín Marco ens ha recordat com d’aliens vivíem a Espanya la literaturallatinoamericana,quannomésens eren familiars Rubén Darío, César Vallejo o Pablo Neruda. L’arribada del boom va ser un fenomen estimulant, però va continuar tenint molt d’exòtic que no va obrir cap porta. El pioner Marco, a qui vam acompanyar alguns, va poder viure laveritableinvasiódels bàrbars,iavuipot dir-se que la novel∙la llatinoamericana ha desplaçat l’espanyola per tot el que té de renovadora. Fàcil d’entendre per l’ampli marc geogràfic en el qual es mou, amb la consegüent varietat de propostes, fet que ha beneficiat la nova narrativa espanyola. Estem vivint un esplèndid moment que es reflecteix en aquests quatre llibres recomanats, que podrien ser quaranta.
El libro de los monstruos Juan Rodolfo Wilcock
Atalanta
Les seves amistats, les seves lectures, les seves traduccions i la seva crítica literària, tot és coherent amb l’escriptura de Rodolfo Wilcock (Buenos Aires 1919Lubriano, Itàlia, 1978), que s’insereix en la tradició dels narradors rars, exòtics o audaços que a l’Argentina són ja una normalitat: la imaginació trenca totes les regles. Aquí assistim a una galeria de seixanta-vuit personatges que es transformen en fumarola, en cendrer, en massa de cabells, en bassal de podridura, i així fins on la meravellosa llibertat creadora vulgui portar-nos.
Diario del asco Isabel Bono Tusquets
A Diario del asco, Isabel Bono (Màlaga, 1964) parteix de dos principis: que en el drama també hi pot haver humor, per no caure en la sordidesa, i que “la felicitat és molt trista”. El narrador explica la seva història al seu terapeuta, d’aquí la intensitat psicològica. Si la novel∙la no és autobiogràfica, ens afecta com si ho fos. A en Mateo el persegueixen com una culpa els suïcidis de la seva mare i de l’amor de la seva vida, als divuit anys, i això el porta a intentar suïcidar-se ell mateix. Odia el seu pare i el seu germà. I el consola pensar que “no deuen ser tan dolentes les antenes, estan sempre plenes d’ocells i semblen feliços”.
La casa del padre Karmele Jaio Destino
Nascuda a Vitòria el 1970, Karmele Jaio escriu una novel∙la complexa, plena de conflictes, un cop més al voltant d’una família, la culpa, la por, la violència, sigui política com en la relació entre homes i dones. Personatges tots molt rics que mereixen cadascun d’ells ser novel∙lables. Si “la normalitat acaba convertint en invisibles els fonaments de la realitat”, La casa del padre és precisament una indagació sobre aquests fonaments ocults, i escrivint “sents que cada vegada t’acostes més a l’origen dels teus malsons”. Les diferents tensions s’entrecreuen i avancem en un lluminós caminar a cegues.
Malasangre Michele Roche Anagrama
Michele Roche (Caracas, 1979) ens retrata una família d’hematòfags, de vampirs assedegats de sang, hematofàgia o set de poder que es dona també en els polítics de la Veneçuela de la dècada dels anys vint del segle passat, quan es troba el primer pou de petroli, “els fems del diable”. Una Veneçuela dictatorial que podria ser la d’avui mateix, en una crítica que no es limita a la política i en la qual domina la paròdia. Resulten especialment atractives les escenes de l’opressió a les dones per protegir la seva virginitat.
Narradors exòtics, l’humor amb el drama, conflictes familiars, i vampirs assedegats de sang i de poder