La Vanguardia (Català) - Culturas
Els llibres que estan ‘en la conversa’
Quan la cinquena persona et diu que la novel∙la de Mariana Enríquez li ha canviat la vida, cal comprar-la
Els títols més venuts no sempre són els més comentats i viceversa. Hi ha novel∙les i assajos que punxen nervi, s’insereixen en la xerrada digital i generen contagis dels bons
Quan la cinquena persona et diu que el llibre de Mariana Enríquez li ha canviat la vida, has de ser molt tossudament independent o fiar-te molt poc dels teus amics per no procurar-te tu també un exemplar de Nuestra parte de la noche (Anagrama). A la novel∙la laberíntica amb què l’argentina va guanyar el premi Herralde, un pare i un fill travessen l’Argentina en els anys de la dictadura militar, a la trobada i alhora a la fugida del destí de Gaspar, el fill, cridat a unir-se a la Orden, una estranya lògia en contacte amb el maligne.
La d’Enríquez és una d’aquelles novel∙les que generen xerrameca entre lectors, que broten en tuits, en stories d’Instagram i en clubs de lectura formals o espontanis pels millors motius. És un just hype: agrada llegir-la i agrada que els altres sàpiguen que l’estem llegint.
Aquest fenomen ocorre també amb Falso espejo, el llibre de Jia Tolentino (Temas de Hoy). Els assajos de la periodista del New Yorker tenen la funció d’articular qüestions amb què es conviu diàriament, temes que queden en la intersecció entre el capitalisme tardà i la vida digital, i fan queellector,certlector,pensiquetotaixò ja se li havia ocorregut a ell, però no havia trobat les paraules per expressar-ho.
Qui ja l’hagi llegit, i gaudit, pot explorar a continuació els textos de no-ficció, de vocació molt més individual, de Emilie Pine –Apunts Personals (L’Altra) Todo lo que no puedo decir (Literatura Random House)– o amb les sempre molt citades Rebecca Solnit, que estrena a Capitán Swing Una guía sobre el arte de perderse ,i Olivia Sudjic (Expuesta ,a Alpha Decay). Amb alguna excepció (Blanco ,de Bret Easton Ellis, Literatura Random House), l’assaig híbrid contemporani és un esport majoritàriament femení, no em preguntin per què. Bé, sí, preguntin-m’ho, però en un altre moment.
El confinament va deixar orfes de promoció un munt de llibres excel∙lents que acabaven de publicar-se al març, però alguns d’ells, per a alleujament d’editors, van trobar el seu propi ressò gràcies als lectors que s’havien tancat amb ells i no podien parar de recomanar-los. Va passar amb Calypso (Blackie Books), en el qual David Sedaris parla de les compensacions de l’edat adulta –et surten tumors, se’t moren amics i germans, però, de vegades, si tot va bé i no t’agafa cap altra recessió, arribes a tenir una habitació de convidats–.
I també amb Poeta chileno (Anagrama), de Alejandro Zambra. Gairebé al principi de la novel∙la, la Carla, que no és la protagonista però sí l’eix al voltant del qual giren diversos juntaversos de diferents generacions, diu això, que és una veritat com un temple: “Les cançons favorites no es trien”. Les novel∙les favorites tampoc, simplement es presenten.
Cada any hi ha proves d’això, que no hi ha millor promoció per a un llibre que la que fan molts lectors entusiastes ben organitzats. Així va ser com Tres mujeres (Principal de los Libros) va acabar convertint-se en un fenomen editorial. La seva autora, la fins aleshores desconeguda periodista Lisa Taddeo, va fer una cosa aparentment senzilla, explicar i narrar la vida real de tres dones que va seleccionar: una adolescent implicada en una relació amb el seu professor, una mare jove que va reconnectar per Facebook amb el seu primer nòvio i la propietària d’un restaurant que manté un matrimoni obert.
Quan va escriure Casas vacías, la mexicana Brenda Navarro no va voler sotmetre’s al sistema editorial. Així que va publicar aquest relat a dues veus (la d’una mare mexicana de classe mitjana que perd el fill en un parc infantil, i la de la dona pobra que se l’emporta) en obert, al web La Kaja Negra, i només després que el llibre hagués trobat el seu públic, el va publicar de manera tradicional, en l’editorial Sexto Piso.
Que potser és casualitat que molts llibres-fenomen, com aquest, plantegin hipòtesis atroces al voltant de la maternitat? Casas vacías pot col∙locar-se a la prestatgeria d’horrors materns al costat de Las lealtades (Anagrama), de Delphine de Vigan (un nen de dotze anys s’automedica amb vodka, sense que els seus pares divorciats vulguin veure-ho).
Ode Canción dulce (Cabaret Voltaire), de Leila Slimani (la presència d’una mainadera blanca en una família francesa d’origen magribí dona per explorar mitja dotzena d’issues espinoses) i Las madres no (Tránsito) de Katixa Agirre, en la qual una escriptora i mare recent investiga el cas d’una dona a la qual va conèixer en un altre temps i que ara se sotmet a judici per haver assassinat els seus propis fills, dos nadons bessons.
L’últim en arribar a aquest curiós club de relats una mica salvatges amb nadó a dins és Boulder (Club Editor/Literatura Random House),d’Eva Baltasar. La maternitat, creu la protagonista, que accedeix a tenir una filla amb la seva parella a contracor, és el tatuatge que fixa i numera la vida al teu braç, la taca que inhibeix la llibertat. I la de mare, “una vida de xinesa, d’esclava”.
Hi ha altres llibres que estan fent soroll ara i liderant això que en diuen la conversa, potser perquè en tots ells conviuen el personal i el polític: Deshabitar (Destino), en què Lara Moreno va explicant la seva vida a través de les cases on ha viscut, no com a exercici de nostàlgia literària, sinó com a acte de denúncia d’un sistema que va empetitint i vorejant literalment els espais que ens deixen habitar; i En la tierra somos fugazmente grandiosos, la novel∙lamemòria del poeta Ocean Vuong (Anagrama) en la qual conflueixen totes les seves identitats, d’homosexual, de fill de migrants vietnamites i de nen que creix en
aun poble on els pares són fantasmes i les àvies crien els nets amb ajuda dels serveis socials.
En el llibre de Vuong acaben confluint diversos temes políticament calents –la crisi dels opiacis, la desigualtat que s’acarnissa amb les treballadores dels salonsdemanicura–peròsóntansolsuna conseqüència d’haver nascut pobre (i, en el cas de Vuong, brillant) als Estats Units. Altres vegades, l’autor tria ficar-se de ple en una polèmica política.
És el que fa Mary Gaitskill Esto es placer (Literatura Random House), la novel∙la del #MeToo en la qual el protagonista és un editor que pensa: “Jo també?”, incrèdul perquè les maneres de la seva generació ara es considerin crims. Quin, que així es diu l’editor, podria haver estat un dels intel∙lectuals signants de la famosa carta contra la cultura de la cancel∙lació.
Les sèries també tornen alguns títols a la taula de novetats. Així ha estat amb Celeste Ng, autora de Pequeños fuegos sin importancia (Alba), la novel∙la en què es va basar la ficció amb Reese Witherspoon i Kerry Washington. També acaba d’estrenar-se a Espanya la ficció basada en Gente normal, adaptada per la mateixa autora, Sally Rooney, que quatre anys després de publicar el seu primer llibre, Conversaciones entre amigos, continua generant la pregunta que ha perseguit abans altres autors que van conèixer molt èxit molt al principi de la seva carrera, com el mateix Easton Ellis: pot ser bo si li agrada a tanta gent?
És casualitat que molts llibres/fenomen estiguin plantejant hipòtesis atroces entorn de la maternitat?