La Vanguardia (Català) - Culturas
L’art de ser feliç en temps difícils
El coronavirus ha problematitzat les nostres vides –la feina, el lleure, el nucli familiar...– i han proliferat títols –llibres exprés molts d’ells–, improvisats arran de la convulsió, que ja podem llegir en aquest estiu tan singular i estrany. Farem un ràpid recompte dels més interessants i substanciosos, però d’entrada posarem l’èmfasi en una sèrie d’obres que venen con anell al dit, perquè en temps pessimistes, desgranen variacions sobre l’art de ser feliç i de regalar-se una existència agradable.
A Mar d’estiu/Mar de verano (Univers) sense anar més lluny Rafel Nadal ens convida a gaudir dels petits plaers de la vida, per mitjà d’una aproximació sentimental al Mare Nostrum. Quina altra cosa són segons l’autor Port-Lligat, Stromboli, Icària o Hidra sinó incitacions a la joie de vivre i a l’entotsolament feliç? Al llibre Nadal per afegiment abeura en la seva infantesa i joventut sempre amb el mar com a teló.
Luis Alberto de Cuenca, per la seva banda, a Palabras que son vida (Plataforma) ens proposa el pensament com una forma de fruïció. De Cuenca tria cinquanta paraules afins a la seva cosmovisió (alquímia, mirall, laberint, memòria...), i a través d’elles, llegeix el món amb una mirada personal, i en una clau netament hedonista.
El paradís no es troba en un més enllà ultraterrenal, és aquí, en la vida present. A aquesta conclusió va arribar el filòsof francès Clément Rosset poc abans de morir el 2018. Com a llegat va deixar tres breus assajos, reunits a El lugar del paraíso (Anagrama). Rosset advoca pel meravellós quotidià i argüeix que la petita alegria de cada dia (quan a un li surt bé un plat cuinat, per exemple) és la veritable nodridora de la joia existencial.
Un altre assaig que constitueix un al∙legat a favor de la vida pausada i d’un compromís responsable amb la feina que mereix fer-se és El fuego del fin del mundo de Wendell Berry (Errata Naturae). Berry va deixar el tràfec de Nova York per una granja de Kentucky i va optar per compatibilitzar l’arada amb la carrera literària. En aquest llibre exhorta el lector a trobar un lloc que l’aju
El paradís ho podem trobar aquí, o almenys, certa tranquil∙litat per anar passant tot el que ens arriba
La seguretat que proporciona una rutina, l’aventura de saltar-se-la, la bellesa, la cultura, la tornada a les arrels en el camp i als ensenyaments de grecs i romans: qualsevol estratègia és bona si ens funciona
di a evitar l’alienació i a forjar-se en definitiva un modus vivendi serè i ple, aferrat als valors de la terra.
Gabi Martínez abunda així mateix en l’aposta per una vida campestre propera a les arrels. A Un cambio de verdad (Seix Barral) ens ofereix un modèlic exemple de nature writing, i a cura d’un ramat d’ovelles en un llogaret extremeny, l’autor retroba la puresa d’una existència emancipada.
Tant Berry com Martínez per cert a moltes pàgines semblen estar parafrasejant tesi del gran Lev Tolstoi .De l’autor rus Acantilado ha publicat el volum El camino de la vida (traducció: Selma Ancira), que és una mena de tractat portàtil per portar una vida plena. Tolstoi ofereix les seves pròpies receptes i també les d’una sèrie de savis, des de Marc Aureli a Confuci, Ruskin o el poeta persa Saadi. Aquest és un llibre total amb què Tolstoi va voler aportar al poble rus les claus per tenir força espiritual i calma per lluitar contra les adversitats.
També podria incloure’s en aquest lot d’assajos vivificadors El arte de perderse, de Rebecca Solnit ,( Capitán Swing). L’activista nord-americana desdramatitza la paraula perdre’s i defensa que extraviar-se pot comportar renaixements, autorevelacions i aire fresc. Un dels herois de Solnit és per cert un conqueridor espanyol, Álvar Núñez Cabeza de Vaca. I què li interessa a ella d’aquest personatge que va caminar deu anys sense nord a Amèrica? Doncs que “el que va fer per deixar d’estar perdut no va ser tornar sinó transformar-se”.
El filòsof Byung-Chul Han ens convida en el seu últim assaig, La desaparición de los rituales (Herder), a posar ràpid remei a aquesta negligència de les formes de comunicació estandarditzades pel costum. Els rituals (anar a la feina a una hora fixa, veure un programa en família un determinat dia i hora...) donen estructura i estabilitat a la vida, i el pensador sud-coreà ens apressa a salvaguardar-los.
En el capítol de l’assaig d’història cultural ens espera una menja exquisida, Los europeos (Taurus )d’ Orlando Figes, una imponent mirada cosmopolita a la cultura europea, centrat en un triangle de personatges del XIX, l’escriptor Ivan Turguénev, la seva amant la cantant Pauline Viardot, i el marit d’ella, que també era un fora de sèrie, el crític d’art Louis Viardot. Figes (amb el permís de Simon Schama) és avui el millibre, llor historiador cultural del món, i ho tornat a acreditar aquí amb una crònica de la burgesia occidental que és alhora un cant a una cultura compartida i que superi els nacionalismes.
Una altra síntesi extraordinària ens l’ha brindada aquest mateix 2020 una doctora saragossana en Filologia Clàssica, Irene Vallejo, la joventut de la qual no li ha impedit de fer un repàs molt madur a dos mil anys de la vida del des del papir fins a l’era digital.
A El infinito en un junco (Siruela), Irene Vallejo entrellaça episodis remotíssims del món egipci i grecollatí amb d’altres que han configurat la seva personal educació sentimental (de Goethe a Machado i de Jack London a Stevenson). I amb una prosa de gran vigor expositiu, l’autora salta de la fascinant història de la biblioteca d’Alexandria a la imaginada Biblioteca de Babel de Borges.
Un altre títol que contrasta personalitats i fa un recorregut pel Zeitgeist d’una època és Quan la història et crema a la mà / Cuando la historia te quema las manos de Miquel Berga (Tusquets). Berga oposa George Orwell a Winston Auden i analitza les seves posicions sobre la guerra civil espanyola, desbrossant les relacions entre política i literatura, i examinant en definitiva si l’honestedat personal és possible quan s’enverinen els debats ideològics.
També es podria incloure entre les obres d’aquest lot Els mestres ,de Jordi Llovet (Galaxia Gutenberg). Després d’Adéu a la Universitat, Llovet ha tingut una idea que dona molt de joc, calibrar el que li van ensenyar a ell professors de la talla de Blecua pare, Martí de Riquer, Antoni Comas o José María Valverde. Llovet entronca de ple amb un George Steiner, que sempre va argüir que no hi ha res més afortunat per a un neòfit que trobar un bon mestre.
Dins de l’assaig pròpiament literari, destaca Medio siglo con Borges de Mario Vargas Llosa (Alfaguara). L’autor de La fiesta del chivo ha reunit una col∙lecció de conferències, entrevistes i ressenyes al voltant de Borges i el seu cosmos. Des que va llegir els seus primers contes a la Lima dels anys cinquanta fins que els va esmicolar en seminaris d’universitats nord-americanes, Vargas Llosa ha conservat l’admiració per l’argentí, els relats del qual qualifica d’“insòlits, perfectes, cerebrals i freds com cercles”.
Un llibre inclassificable, entre reporteresc i assagístic, és Los espíritus de Fellini (Elba), del desaparegut escriptor i actor José Luis de Vilallonga. Aquests dos personatges es van conèixer i van ser amics –i Vilallonga va treballar a Giulietta de los espíritus– i en el present text els veiem conversant a bord d’un Jaguar, mentre travessen Roma i xerren interminablement sobre cinema, Rímini, el catolicisme, les dones, el feixisme i els bon vivants.