La Vanguardia (Català) - Culturas
Visions d’un procés que no s’atura
En els diversos enfocaments sobre l’origen del fenomen es troba també la varietat en el diagnòstic
Els llibres sobre l’anomenat procés s’han convertit en un gènere en si mateix, amb constants novetats. Les perspectives adoptades pels seus autors són diverses, i l’interès que aporten, també
Fa poques setmanes, arran d’haver fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que va obturar una determinada evolució de l’Estat de les autonomies, s’ha tornat a reflexionar sobre quan va començar el procés. Llavors? Sí, però no només. La lectura dels últims llibres sobre aquest fenomen –un gènere editorial que no s’atura– ens hauria de portar a formular més bé la pregunta sobre l’origen. Perquè no és el mateix preguntar-se per una crisi constitucional que per una dinàmica de polarització. Ni ho és diagnosticar un procés de transformació inconclús del sistema de partits o endinsar-se en la meditació sobre la naturalesa de l’Estat partint de la idea que patim una crisi de sobirania que és compartida amb altres països, sí, però vinculada també a una tensió que aquest Estat pateix des de la seva configuració el segle XIX.
Aquest plantejament de llarg recorregut, ambiciós, és el de Xavier Domènech a Un haz de naciones (Península). Aquí, més que el dirigent dels comuns i el seu relat com a dirigent, pensa l’historiador. És cert que parla de converses amb Felip VI i Sáenz de Santamaría, però destaca el paradigma interpretatiu que formula sobre com s’ha desenvolupat l’Estat modern i com el procés ha de ser interpretat com una rèplica d’aquella tensió originària. La seva tesi de fons és que el vector constitutiu de l’Estat a Espanya ha estat un liberalisme centralista –Ortega en seria després el seu millor teòric–, mentre que el vector que ha problematitzat aquest poder ha estat un republicanisme de matriu federalista. D’alguna manera, Domènech aposta per una actualització de l’esmentada tradició republicana, que té un Pi i Margall com a fundador i Lluís Companys potser com el seu representant català més determinant. Una tradició que va aconseguir participar de la fundació de l’Estat del 78, però que hauria estat progressivament arraconada quan es van consolidar les tesis uniformitzadores de l’administrativista Enterría i el bipartidisme. Esquerdat, com a conseqüència del col∙lapse neoliberal del 2008 i l’afany de repensar la popular sobirania ofegada, aquesta tensió originària hauria començat a manifestar-se de nou.
Però hi ha qui interpreta el procés de manera diametralment oposada. “Esto no va tanto de un conflicto o un litigio de soberanías, sino de una profunda división entre los ciudadanos de Catalunya, a los cuales a través de un denso sistema de estímulos y propaganda se les ha situado, más que en razones, en emocionalidades contrapuestas”. Així ho defensa el professor Josep Burgaya a Populismo y relato independentista en Cataluña (El Viejo Topo). El procés és vist com un moviment dissenyat amb intencions de classe: “Emancipar una región rica de un entorno menos favorecido huyendo de cualquier atisbo de solidaridad”. El que hauria possibilitat el seu desplegament hauria estat el pujolisme. “Va establir les bases d’un plantejament nacionalpopulista que va esdevenir hegemònic”. La mateixa tesi es defensa a En el tsunami catalán ,de Santiago Tarín (Galaxia Gutenberg). “El proceso, en realidad, se inició en 1980, con la llegada de Jordi Pujol a la Generalitat y la subordinación de la política a la identidad”. El més valuós del llibre de Tarín, a banda de revelar algunes anècdotes que recorda per la seva sòlida experiència periodística, és la crònica de la corrupció convergent. Afegida a quatre realitats consolidades –el relat independentista, la passivitat del govern central, la crisi econòmica i l’antagonisme àrea metropolitana/Catalunya rural–, la corrupció hauria estat, segons ell, el factor desencadenant del procés.
Molts dels seus protagonistes –principals i secundaris– han escrit llibres per defensar plantejaments, justificar accions o defensar vies de sortida. Des d’1 dia d’octubre i 2 poemes de Josep Rull (Símbol) fins a Història d’un crit de l’activista Joan Bonanit (Comanegra). Repeteixen Antoni Bayona amb Sobrevivir al procés (Península), Santi Vila Vencer y convencer (Península
a)o Gonzalo Boye amb Así están las cosas (Roca). Tots tres reprenen punts de vista anteriors, però compassen la seva visió amb l’experiència judicial en la qual han estat implicats com a advocat, testimoni i condemnat. Un altre afectat per la judicialització del procés ha estat Artur Mas. El seu Cap fred, cor calent (Columna / Península) era esperat, però, a banda de l’autocrítica per la creació destrempant del PDECat, el seu interès és més aviat relatiu des del punt de vist informatiu o ideològic. L’episodi clau del seu relat és el 9-N. “Sentia el mateix nerviosisme que experimentava la nit de Reis quan era nen”. I el més rellevant de la seva explicació, a més de mostrar l’alta consideració que el personatge té de si mateix, diria que és la seva vivència de la rivalitat amb altres actors de la política catalana –de Duran a Junqueras–.
Més innovador, al marge de la llunyania o la proximitat que es tingui amb la seva posició, és la crònica autobiogràfica El derecho a saber la verdad d’Enric Millo (Península): el dirigent popular i delegat del Govern revela aspectes de la gestió de la crisi de la part que menys ha mostrat la seva estratègia (explica reunions amb actors clau que fins ara eren desconegudes, exigint silencis perquè els aliats no sabessin què feia un i què feia l’altre). Entre les múltiples mancances de la gestió de la Moncloa una de les més significatives va ser la falta d’una diplomàcia soft per contrarestar l’efectiva campanya que la Generalitat va impulsar –a la premsa, a l’acadèmia, a través de programes de govern i contractant lobbies– per intentar consolidar la seva posició als centres de poder global. La detalla el notable reportatge d’investigació que és La telaraña de Juan
Pablo Cardenal (Ariel). És de part, no se n’amaga, però les dades sobre personatges i despeses mostren clarament la meditada ofensiva internacional.
Tota una ofensiva diplomàtica, governamental i social que tindria el seu moment climàtic l’1 d’octubre. Però va arribar aquell dia i es va instal∙lar el desconcert. “Quan les respostes eren més necessàries que mai, els polítics no ens les podien donar. I així, durant mesos, vam viure al límit del que podia suportar la gent”. Així pot llegirse al sorprenent Un dels nostres de Toni Cruanyes (Pòrtic). Sense mostrar d’entrada les seves cartes i amb una mirada periodística, el presentador del Telenotícies arrisca. Després de les tensions de tot tipus que ha viscut la societat catalana durant l’última dècada, creu necessari fundar una nova imatge de “nosaltres, els catalans”. La necessitat d’una reconstitució, centrada en la política, és el tema de Perdre la por de Marta Pascal (Catarata) i ho evidencia L’altra guerra de successió de Toni Aira (Catarata) quan descriu les tensions de suma zero entre els principals partits independentistes amb la finor d’un cirurgià que vol curar. Un altre assagista que ha agafat el bisturí per analitzar el procés és Jordi Muñoz a Principi de realitat (L’Avenç). Compromès però intel∙lectualment honest, la seva dissecció estableix les condicions per a un diàleg.
Les anàlisis més acadèmiques conviuen amb els relats de part, molts d’aquests, dels polítics implicats