La Vanguardia (Català) - Culturas
L’aprenentatge del dolor
Un relat sobre la mort del pare en una Colòmbia marcada per la violència i les drogues, però també per una natura desbordant
Li he robat el títol d’aquesta ressenya a Carlo Emilio Gadda, perquè resumeix perfectament l’esperit de Cómo maté a mi padre, si bé, atesa la naturalesa d’aquesta novel·la, molt bé podria haverla titulat Viatge al fons d’un mateix, El pensament sense treva ,o La fragància de la guaiaba. I més que aprenentatge és coneixement del dolor el que experimenta la narradora i protagonista, Sara, als onze anys, quan va ser assassinat el seu pare a la convulsa Colòmbia de la dècada dels noranta, la del temut i beatificat Pablo Escobar. Sara Jaramillo va néixer a Medellín, imperi llavors de la droga, el 1979. Periodista i comunicadora social, en l’actualitat dirigeix una botiga de venda d’espècies, ara que les altres espècies van passar a la història. Cómo maté a mi padre neix del màster en Escritura NarrativadelaEscueladeEscritoresdeMadrid. Trenta escenes calidoscòpiques que van trobar el suport entusiasta d’Héctor Abad Faciolince, relats sobre la mort del pare el resultat del qual és aquesta novel·la fortament autobiogràfica encara que, ens diu l’autora, “cada capítol es defensa per si sol”, sense que es tracti d’una novel·la fragmentària.
La Sara el 1991 té onze anys, però el present narratiu passa trenta anys més tard. “Abrazaba una vida simple y llena de belleza”, “saboreaba la libertad” i la seva passió per la lectura és tal que “si alguna vez quise morirme, deseché la idea solo de pensar que los muertos no pueden leer”. Té quatre germans: en Santi i els tres bessons. El més conflictiu és en Pablo, “un abismo insaciable. Nunca tenía suficiente, siempre quería más”. Drogoaddicte, mor en un accident de moto. Una altra tragèdia que ha de marla sensible Sara, que ho ha de viure tot amb una intensitat que contribueix no pas poc a la impactant força de la novel·la, amb els seus inevitables excessos: “Las lágrimas retenidas en mis ojos. Era como si tuviera el mar entero alojado en ellos”. “Creyéndome sola, lloré sin consuelo; las lágrimas goteaban en la pileta, tintineando como campanas de plata, agua sobre agua”. Per no parlar de la suor freqüent. De manera que bé podria haver titulat aquesta ressenya El brollador de la donzella.
Si els trigèmins són el que donen veritable vida a la novel·la i, amb ells, la casa familiar o la de l’àvia, la figura de la mare és la més atractiva, sobretot per la seva passió per la natura: “Ella era el tipo de mujer que hablaba con las plantas. Y ellas el tipo de plantas que le obedecían”; “mi madre, igual que los pájaros, pertenece a los bosques”. I l’únic regal que volia eren arbres. “Todo era tan limpio y luminoso que lo hace a uno avergonzarse de ser nada más que un simple humano. Dan ganas de volverse árbol”. Les nombroses pàgines dedicades a la natura justifiquen per si soles els elogis que ha rebut aquesta novel·la que imagino trobarà la continuació en l’anunciada Donde cantan las ballenas. L’arbre més simbòlic és el mango. El pare està enterrat al costat d’un d’ells. Ara “el suelo era un enorme tapete de mangos maduros, que pronto comenzarían a descomponerse porque ya no estaba mi padre para recogerlos”. O són sota del llit de la Catalina, l’empleada que ajuda a la casa, que crec que mereixia més presència a la novel·la.
Cómo maté a mi padre té alguns punts febles. Hi ha afirmacions molt categòriques i discutibles, les pàgines dedicades a Londres són un farcit i un pur tòpic. Tot i això, hi ha aquí un món riquíssim ple d’estímuls que en realitat accepta qualsevol comentari negatiu. Per la qual cosa resulten innecessaris tants elogis hiperbòlics.
La Sara ha de viure cada tragèdia familiar amb una intensitat que contribueix a la força de la narració