La Vanguardia (Català) - Culturas
Espanya en positiu
Un periodista va obrir els parlaments del funeral d’Estat celebrat al palau reial de Madrid per les víctimes del coronavirus. Hernando Calleja va demanar de no deixar en l’oblit els “milers d’herois anònims” de la pandèmia i va recordar que “mantenirnos units en el seu record és el millor homenatge que podem fer-los”.
Hernando Calleja és un informador especialitzat en temes econòmics, als quals s’ha dedicat des de diferents mitjans i també com a professor universitari i cap de premsa ministerial. Però la seva presència en la solemne cerimònia presidida pel Rei es devia a una condició familiar, com a germà de José María Calleja, també periodista, mort com a conseqüència de la Covid19 als 64 anys a Madrid, el 21 d’abril del 2020. Una de les esqueles que se li van dedicar, sota el seu nom i data de naixement, resava escaridament: “Els defensors de la democràcia et devem molt. Lamentablement no serà possible organitzar cap homenatge de moment”.
Efectivament, José María Calleja va treballar amb intensitat per la democràcia. Militant del Partit Comunista en la seva joventut, va ser detingut el 1973 per manifestar-se contra el procés 1001 als dirigents de Comissions Obrers, i processat pel sinistre Tribunal d’Ordre Públic. El 1976, la seva participació en una jornada de protesta davant dels successos de Vitòria (cinc morts per trets de la policia en una manifestació) li va valer una multa i l’ingrés a la presó. Als anys vuitanta treballa al País Basc per a l’agència Efe, per a Euskal Telebista i per a CNN plus. En aquest període es converteix, dins del món informatiu basc, en un dels més radicals opositors a ETA, a la seva activitat criminal i la seva implantació social, la qual cosa l’obligarà a moure’s amb escorta durant gairebé vint anys. La seva activitat de denúncia la va ampliar en diferents llibres, com La diáspora vasca. Historia de los vascos condenados a irse de Euskadi por culpa del terrorismo de ETA (1999), ¡Arriba Euskadi! La vida diaria en el País Vasco (premi Espasa) o Algo habrá hecho. Odio, muerte y miedo en Euskadi (2006).
La seva valentia i independència de criteri van convertir Calleja en una icona de la lluita contra el terrorisme, des del terreny de la informació, la llibertat d’expressió i les idees, en una època en què parlar amb claredat sobre el tema no era fàcil. Sens dubte al País Basc no ho era.
El vaig conèixer l’any 2011 a Santander, en un seminari sobre narrativa i periodisme que sota el títol de “l’art d’explicar el que succeeix” ens va reunir, sota els auspicis de Basilio Baltasar, amb col·legues com Lluís Bassets, Roberto Herrscher, Leonardo Faccio i Silvana Paternostro. El vaig anar trobant després en diferents fòrums, i pocs dies abans que comencés la pandèmia em va arribar el seu últim llibre, Lo bueno de España (editorial Planeta).
Subtitulat “una crònica històrica davant l’atac nacionalista que reivindica el valor d’Espanya”, a les seves pàgines –molt periodístiques– combat la versió d’aquesta “com a artefacte nefast” per reivindicar “els aspectes dels quals els espanyols podem sentirnos raonablement orgullosos en la nostra història més recent”. Des del treball de les mestres de la República fins a la llei de matrimonis de persones del mateix sexe. De la Constitució de Cadis a la del 1978; de l’enterrament del franquisme a la derrota d’ETA... Davant les visions negatives de la transició, impulsades en els últims anys des d’àmbits independentistes i podemites, Calleja reivindica la feina feta als anys setanta, que va permetre al país –en paraules de
José María Calleja, mort per coronavirus, va promoure al seu últim llibre una visió en clau de progrés i cultura
Jorge Semprún– avançar cap al futur i abordar els seus problemes sense veure’s sepultat pels mites del passat, i va donar pas al “poder tou” exercit per Espanya internacionalment als anys noranta a través de la cultura i l’esport.
Per contrast amb les reivindicacions essencialistes de la hispanitat d’una Elvira Roca Barea, José María Calleja va promoure en aquesta obra una lectura positiva del país a partir de valors de progrés, cultura i democràcia. L’autor desaparegut també formava part del millor d’Espanya.