Diccionari socarrat

Fa un any, a la Fira del Llibre de Buenos Aires, els poetes Jaume Pont (Lleida, 1947) i Josep Piera (Beniopa, 1947) esmorzaven plegats al restaurant de l’hotel. Em va impressionar la fragilitat física de tots dos i la manera com, en un ambient d’escriptors, ningú s’hi fixava gaire. Per mi han estat dos poetes molt estimats i una mena de germans grans. Vaig pensar que, en el procés de laminació al qual ens du la literatura actual (el lector que s’interessa universalment pels llibres tendeix a desaparèixer: la gent llegeix per afinitat d’edat, de gènere o de tema), la generació dels setanta ha quedat una mica desdibuixada. Fa anys, Albert Manent va començar una croada perquè gent que no hi tenia un interès especial escrivís les memòries. Algú hauria de fer ara el paper de Manent i animar a escriure’n els escriptors de la generació de Pont i Piera. Bones notícies: Josep Piera ja n’ha escrit i publicat la primera part.

És un retrat fantàstic de la revolució poètica dels anys setanta al País Valencià, Andalusia i Madrid. Piera era fill d’un exportador de fruites i verdures de Beniopa, a prop de Gandia. Entre els disset i els dinou anys va estar malalt i va perdre els estudis. Va entrar en el món del teatre independent i, d’allà, va saltar a la poesia en castellà. Les memòries retraten els inicis de la València contracultural, amb els bars Capsa 13 i Chistopher Lee, la irrupció de figures com Rafa Ferrando, Lluís Fernàndez Calpena o Amadeu Fabregat, l’impacte de les noves llibreries (amb un retrat inesperat de Terenci Moix a Gandia: hi va anar a inaugurar la llibreria Concret Llibres).

En el pla estrictament poètic, Piera coneix Vicente Aleixandre a Madrid i comença a establir connexions, amb Juan Gil-Albert, representant de la València republicana, que vivia en un exili Francisco Brines, i els joves Marc Granell, Pere Bessó, Eduard Verger, José Luis Parra, Paco Segui o Jaime Siles. El llibre acaba amb l’aparició de l’antologia de poetes valencians Carn fresca (1974) i la creació dels premis Octubre. Som a tocar del pas a la

És un retrat fantàstic de la revolució poètica dels anys setanta al País Valencià, Andalusia i Madrid

poesia en català i de la connexió amb els autors del grup del Mall.

Piera retrata un País Valencià i una Espanya grisos. La cultura hi és una forma de resistència. Ofereix uns retrats molts bons dels seus mentors: Joan E. Pellicer, amic i còmplice, la pedagoga Raquel Payà i el pintor Pastor

de Velasco. Les paraules que dedica a la seva companya Marifé són molt emocionants. Piera hi formava una parella andrògina. A Xàbia, vestits amb un ponxo sud-americà i un suèter vermell, no se sap qui és el noi i qui és la noia. M’han semblat esplèndides les pàgines sobre el descobriment de la sexualitat, l’homosexualitat i com, en un món en el qual les grans ruptures dels setanta no es podien ni somniar (Piera parla d’una fantasia pop, perquè a l’Espanya dels anys setanta la contracultura era més que res, una fantasia), per a molts el cos era l’única via d’expressió i de realització personal.

Els poetes dels setanta van trencar amb el realisme de la generació precedent. És molt il·lustrativa l’escena en la qual trobem Piera a la redacció del diari Las Provincias, al costat de Vicent Andrés Estellés i de Consuelo Reyna, la directora: el fitxaven perquè escrivís sobre poesia. Una altra imatge potent és quan compra un diccionari Fabra socarrat a la llibreria Ausiàs March de València, que l’ultradreta va incendiar. Piera ha escrit i viscut amb aquest diccionari socarrat.