La Vanguardia (Català) - Culturas
Bones vacances
el mes de Joan de Sagarra
Retorn al familiar paisatge d’Espot, al Pallars Sobirà, acompanyat dels llibres recents d’Irene Solà, Julià Guillamon o Miquel Molina
El dia 1 d’agost me’n vaig de vacances a Espot, al Pallars Sobirà. Les meves vacances són avui molt diferents que aquelles de les quals vaig gaudir durant la meva adolescència i joventut, que solien durar al voltant dels tres mesos, des de finals de juny fins a finals de setembre i que, en el meu cas, gairebé sempre transcorrien a la Costa Brava. Interminables vacances dels anys escolars en què les nenes de les bones famílies de l’Eixample ens mostraven els seus pits petits i durs perquè els devoréssim com a préssecs de vinya mentre que en el pick-up sonava, llunyà, un estate canor i sanremonià llunyà però eficaç. Fins que arribava una mossa francesa, una mica més gran que nosaltres, per fer-nos veure, encantats, meravellats, que l’estiu era una estació menys complicada del que nosaltres ens imaginàvem, al contrari, molt més fàcil. Com deia Françoise Sagan, en un llibre que vam devorar un d’aquells estius: “C’était un idée facile et... il était agreable d’avoir des idées faciles. C’était l’été” (Bonjour tristesse, Julliard, 1954).
La primera vegada que vaig anar a Espot va ser a l’estiu del 1960. Era el mes de juny, jo em trobava a Tours seguint un curs a la universitat sobre Vauvenargues, i de retorn a Barcelona em vaig trobar una nota del meu pare dient-me que anés a l’Alsina Graells, que un dels seus autocars em portarien a Espot...
Afortunadament, avui hi solc anar amb taxi –unes tres hores i mitja– o amb el cotxe d’algun amic. Espot té molt poc a veure amb aquell poblet que jo vaig descobrir fa seixanta anys. Llavors no hi havia turistes: hi havia excursionistes i estiuejants, més francesos que catalans, perquè era més fàcil arribar-hi des de França, amb unes carreteres infinitament millors que les nostres. Aquell any hi havia a l’hotel un grup d’artistes, pintors, francesos, que eren els que tallaven el bacallà, però també hi havia alguna personalitat catalana, com l’escriptor Carles Soldevila, que suportava, estoicament, els meus innocents discursos sobre el marquès de Vauvenargues, el cèlebre moralista francès, mentre es menjava un platet de gerds amb què jo solia obsequiar-lo.
L’hotel era el Saurat, el mateix que m’acollirà dins d’uns quants dies, si Déu, Torra o la mare que els va parir m’ho permet. L’hotel, com el poble, ja no és el mateix que jo vaig descobrir: em falta la taula de ping-pong, el pickup i les partides de bridge, sense oblidar aquella extraordinària cuinera –els Saurat eren una família francesa– que no era cap altra que la besàvia de la Silvia, la neta del meu amic Silvio Montaña, que avui està al capdavant de l’hotel. Però continua sent el meu hotel.
Farà una vintena d’anys, quan encara vivia en Silvio, amb ell i el seu fill Toni –el pare de la Silvia– vam inaugurar al Saurat, al vestíbul de l’hotel, una petita biblioteca que vam batejar amb el nom del meu pare. De la petita biblioteca m’ocupo jo, és a dir, que cada any, cada estiu, quan torno a Espot, al Saurat, el primer que faig és col·locar a la biblioteca, ben visibles, els llibres que porto de Barcelona i que per a mi són aquella mitja dotzena de llibres que donen una raó de ser a aquella petita biblioteca. Els llibres que penso portar aquest any són els següents: Canto jo i la muntanya balla,
d’Irene Solà. Difícilment trobaria un text més bonic per compartir-lo amb Els Encantats i els llacs que envolten el meu estimat Espot.
Les cuques, de Julià Guillamon. Una altra preciositat de llibre que té la seva raó de ser en la petita biblioteca del Saurat, al costat de les Papillons d’Europe, de Jacques-F. Aubert. Desgraciadament, hi ha més papallones al llibre de Guillamon que als prats i boscos que envolten Espot: les motos, els cotxes i els jeeps que porten els turistes als llacs les han eliminat.
Un altre llibre: Naturaleza muerta,
l’esplèndid llibre de l’amic i col·lega Miquel Molina sobre “el Negre de Banyoles”. Què pinta aquesta sorprenent crònica periodística sobre el pobret “Negre de Banyoles” en una petita biblioteca d’un hotelet de muntanya? Doncs que, al marge de la crònica periodística, el llibre respira una aire més inquietant que l’acosta al Frankenstein i altres novel·les gòtiques que un pot trobar a la petita biblioteca. Més llibres: Agent running in the field, de John Le Carré, l’últim Le Carré, en la seva llengua, només faltaria. I si hi ha sort, l’últim Camilleri o, si vostès prefereixen, l’últim Montalbano, en italià.
I, per acabar, La ginesta. Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalans, del meu bon amic Ramon Felipó i Oriol, que ja va per la tercera edició. Una petita joia per a la canalla i que més d’un avi agrairà. I, de regal, una altra ginesta: Història del rugbi català, de Laureano Clavero i Aitor Compañón. Rugbi a la Vall d’Espot? I per què no? I el tercer temps a Can Juquim (sic), on es menja de puta mare. Bones vacances.
Hi ha més papallones al llibre de Guillamon que als boscos que envolten Espot: els cotxes les han eliminat