La Vanguardia (Català) - Culturas
Dir no al tirà
Anàlisi políticament incorrecta d’un autor que intenta decantar el conservadorisme espanyol cap a posicions més liberals
“La Iglesia Universal Comunista se derrumbó con el Muro, pero cual ave fénix ha renacido de sus cenizas en una pluralidad de sectas”. Aquest diagnòstic sobre un present a la penombra, com si fóssim en una guerra freda postmoderna, és el punt de partida històric de l’assaig de l’empresari i publicista Lorenzo Bernaldo de Quirós (Àvila, 1959).
Aquelles sectes, que actuen com un substitutiu de l’Església i que tenen la pretensió d’imposar un determinat codi moral a la societat per anul·lar l’individualisme, estarien guanyant la partida després d’haver estat estenent i plantejant batalles culturals des de la dècada dels seixanta. L’estarien guanyant a la societat oberta, tal com la va conceptualitzar Popper. “Ya no hay homosexuales, lesbianas, transexuales, ecologistas, feministas, animalistas. Hay movimientos colectivos que encuadran a todas esas personas en estructuras militantes con un significado ideológico concreto y radical”. La millor demostració de la seva victòria seria la resposta claudicant de l’Estat a les demandes de tots aquests col·lectius, ultrapassant les seves funcions concedint-los privilegis legals i fins i tot financers.
Enfront d’aquesta deriva, Bernaldo de Quirós defensa el racionalisme crític com la manera de dir no a un tirà que descobreix disfressat sempre amb les robes autoritàries de la filosofia monista. Diu no a qui impugna el pluralisme apel·lant a elevats principis ètics. Allí se situa. Allà s’ha situat sempre. Al magma de la reflexióenmarxasobrelacrisidelademocràcia liberal, sintonitzat amb els que assenyalen els perills de les polítiques de la identitat, aquí el col·laborador de La Vanguardia actualitza la seva posició. Adapta al present els seus principis clàssicsqueelvinculendesdeLockeoHume fins a Hayek.
Des de la seva primerenca joventut a la transició, aquest autor, situat sense acritud a l’espai del que és políticament incorrecte, s’ha implicat en el combat intel·lectual per defensar una posició molt determinada. A mitjans dels vuitanta, a l’hora de l’hegemonia felipista, va ser coautor d’El socialismo es el problema –el van presentar Ansón i Jiménez Losantos–
i dos anys després, amb pròleg de l’economista Lluc Beltran –un dels escassos referents històrics del liberalisme espanyol–, publicava Proceso al Estado. Va ser animador de les jornades sobre liberalisme on es van forjar les relacions que van fer possible l’aparició del grup Libertad Digital, va dirigir els estudis del Círculo de Empresarios de Madrid i al seu últim llibre, en la ressaca de la crisi econòmica, va defensar que el liberalisme continués traçant les polítiques de la dreta. Dit d’una altra manera, a través de les seves idees ha intentat decantar el conservadorisme espanyol cap al liberalisme.
En una societat que enyora el consens socialdemòcrata, com si la nostàlgia pogués restablir-lo, Bernaldo de Quirós assumeix presentar-se com un extravagant per la seva defensa de l’individu davant un Estat la funció del qual entén que hauria de ser garantir la llibertat i punt. Però aquest no és el lector potencial del llibre. Tampoc no ho són els que accepten les religions postmodernes com un dogma,ilasevaconsegüentcapacitatper a la censura i l’excomunió, encara que sigui discutible (a hores d’ara diria que fins i tot extemporani) barrejar en un mateix capítol animalisme o feminisme amb ecologisme. A qui el llibre va dirigit, diria, és al ciutadà que, davant d’aquella victòria ideològica i la polarització de la societat, ha decidit moure’s de la tolerància liberal cap a posicions de dreta il·liberal i està quedant atrapat per un populisme que troba en l’immigrant l’alteritat que ha de ser destruïda per conservar uns valors sagrats. Ho falseja. En defensa del pluralismo liberal és, en el fons, una mina alcordelabèstiaqueésVOX.
Bernaldo de Quirós s’enfronta als que impugnen el pluralisme en nom d’elevats principis ètics