La Vanguardia (Català) - Culturas
El valor de l’hospitalitat Tots som susceptibles de necessitar ajuda
Les reflexions de l’autora Priya Basil sobre els vincles que compartim adquireixen encara més actualitat en temps de pandèmia
El coronavirus ho ha sacsejat tot. També els projectes solidaris, on l’aproximació als desconeguts és fonamental per generar un clima d’acollida. Conversem amb Priya Basil (Londres, 1977), autora del llibre Elogio de la hospitalidad, just quan la crisi sanitària ens obliga a preguntar-nos sobre com construïm vincles amb aquells que, pel motiu que sigui, encara no formen part de la nostra comunitat.
Basil va créixer, entre Anglaterra i Kènia, en una família de cultura sikh que havia emigrat des de l’Índia buscant un context menys violent. L’autora, que es va donar a conèixer el 2007 amb la novel·la Ishq and Mushq ,ique resideix a Berlín des de fa anys, és la fundadora de moviments com Authors for Peace o Writers Against Mass Surveillance. En l’assaig que ara publica Editorial Alfabeto, l’escriptora explica que les paraules hospitalitat i hostilitat provenen de la mateixa arrel indoeuropea, que significa, alhora, amfitrió, convidat i estrany.
De quina manera la distància social transformarà l’hospitalitat, on el contacte és tan important per generar confiança? “La veritable solidaritat no s’ha basat mai, únicament, en la proximitat física. Es desenvolupa a partir de la capacitat d’estendre la nostra comprensió i empatia més enllà del que òbviament és a prop de nosaltres”, ens respon Priya Basil, que acudeix a Hannah Arendt i al seu “pensament ampliat” per explicar-nos que fraternitat i imaginació també van de la mà. “El coronavirus ha tancat fronteres, posa límits a qui i com podem visitar, però no pot contenir la imaginació de ningú. La pandèmia és el camp d’entrenament definitiu per a la imaginació i la solidaritat. És un desafiament, sí, però crec que estem trobant noves maneres de donar-nos suport, des de prop i des de lluny”.
Preguntem a Basil si Europa, amb la pandèmia causada per la Covid-19, està oferint una imatge d’hostilitat més que d’hospitalitat. “Com tots nosaltres, Europa és un conjunt de contradiccions”, reconeix l’autora. Des de la capital alemanya, l’escriptora s’ha implicat en moviments –com The Pulse of Europe o ViELEN (The Many)– que busquen, urgentment, “revifar l’esperança en el projecte de la unitat europea”. Per ferho, entre d’altres iniciatives, defensen l’oficialitat de nous dies festius a tot el continent. “No hem de subestimar el poder polític de la celebració, l’espai que obre perquè les persones pensin i actuïn de manera diferent, per trobarse amb un altre esperit. En aquests temps difícils, pot semblar contraintuïtiu, fins i tot insensible, parlar de vacances i de festes, però crec que, després
del període d’aïllament que hem suportat, tots necessitem recuperar la diversió, l’alegria i la unió”.
Considera que, en posar tot el focus informatiu en el coronavirus, correm el perill d’invisibilitzar els més vulnerables? “El capitalisme ha invisibilitzat els més vulnerables molt abans del coronavirus. No s’ha valorat prou el treball de les cures”. Però l’actual pandèmia, sosté l’escriptora, el que ha provocat és que entenguem, per fi, que tots som susceptibles de necessitar ajuda en algun moment. “De sobte, no són només les persones grans, els malalts anònims, o els refugiats, els afectats per les males polítiques socials. Si no hi ha prou llits d’emergència a l’hospital, hi ha implicacions directes per a tothom. És una llàstima que un s’hagi de sentir vulnerable per parar atenció a la difícil situació dels altres, però de vegades així és com es desenvolupa una consciència més profunda”.
En la cultura sikh, en la qual Priya Basil va créixer, és important el langar, el dinar comunitari en el qual tots són convidats a menjar junts, independentment de la religió o l’ètnia, i ho solen fer a terra perquè tots els convidats estan a la mateixa altura. Què té de ritual compartir un dinar amb un desconegut? Per què això encara ens incomoda? “Quan era nena, em va sorprendre la idea que qualsevol pogués unir-se a un dinar perquè la societat a Kènia, on vivíem llavors, estava molt segregada. Estava realment emocionada per totes les possibilitats contingudes en la invitació oberta: Qui podria venir? Què podria Al final va resultar que, per les divisions estrictes en la societat, només hi havia altres sikhs indis a cada langar, excepte al temple sikh de Makindu. Aquest temple, construït el 1926, és a mig camí entre Nairobi i Mombasa, i s’ha convertit en una mena d’estació de servei per a la ruta. La meva família sempre s’hi aturava per beure i menjar alguna cosa, i per anar al bany. I altres persones, d’orígens molt diversos, també ho feien. I encara ho fan. Aquest, doncs, és el temple més meravellós que he vist: turistes, veïns, persones de totes les religions i ètnies, tots asseguts en llargues taules al gran menjador, menjant, parlant diversos idiomes. Sempre hi va haver trobades i converses inesperades”, ens explica l’escriptora.
Després de Kènia –on va passar part de la seva infantesa i adolescència– i Anglaterra –on va tornar per estudiar literatura a Bristol–, Priya Basil es va instal·lar a Alemanya. Com es viu als tres països la idea d’hospitalitat? En què es diferencien i en què s’assemblen, en aquest sentit? “Es diu que la veritable mesura de la grandesa d’una societat es basa en com tracta les seves minories i membres més dèbils. Hi afegiria que la veritable mesura d’una societat és també com tracta l’estrany, el migrant nouvingut o el refugiat. Tots els països estan lluitant en diferents graus en aquesta mesura, però per a mi la situació al Regne Unit és particularment alarmant”, afirma. L’escriptora recorda com, el 2012, Theresa May, que després es va convertir en primera ministra, va declarar públicament que “l’objectiu és crear a la Gran Bretanya un ambient realment hostil per a la migració il·legal”.
Elogio de la hospitalidad és, també, un aprenentatge sobre com lluitar contra els prejudicis. Li preguntem a l’autora si és més difícil combatre els propis prejudicis que els dels altres. “L’aprenentatge s’estén molt més enllà del llibre: dura tota la vida! Les lluites més difícils són sempre aquelles en les quals has d’enfrontar-te al teu pitjor jo. Definitivament no em sento a l’altura de la tasca de l’hospitalitat incondicional, fallo una vegada i una altra, i escric sobre això, però el llibre serveix com una mena de compromís per continuar intentant ser més obert. No crec que puguis demanar-li res a un altre que no estiguis disposat a fer tu mateix”, respon amb sinceritat.
Priya Basil parla a l’assaig d’un moment especialment important, quan un ja no sap si és amfitrió o hoste. Què diferencia l’hospitalitat de la caritat? Com acollir el desconegut sense establir jerarquies? L’autora reclama fixar-se en el passat colonial d’alguns països. Així, sosté, comprens que la violència i l’explotació comeses per les antigues popassar?
tències imperials occidentals tenen un llegat continu. “Alguns de nosaltres encara ens beneficiem de la forma en què les nacions de les quals ara som part van saquejar altres pobles i llocs, mentre que aquells que van ser saquejats encara en pateixen els efectes”, reconeix. I ens convida a a preguntar-nos sobre com hem obtingut els nostres privilegis. “Molts dels avantatges de què gaudim han tingut un alt preu per a d’altres, històricament i en el present. Si reconeixem això, podem ser més humils en el paper d’amfitrió i no fer al convidat o a l’estrany la sensació de tenir un deute amb nosaltres. Cada persona té la seva pròpia experiència i periple vital, si reconeixem això, tots tenim una cosa per aprendre”. Però n’hi ha més. Més enllà de les nostres accions diàries, podem canviar el punt de vista sobre els conceptes d’hospitalitat i hostilitat. I aquí la consciència ecològica té un paper fonamental. “Tots som hostes en aquesta terra i tots tenim la mateixa responsabilitat de ser hospitalaris amb el nostre planeta també”, afirma.
L’escriptora britànica, d’arrels sikhs, apunta que el discurs de l’autenticitat pot arribar a ser una màscara de l’autoritat. Com, en un món globalitzat, podem defensar la identitat de les minories sense caure en un nosaltres excloent? “El problema més important que molts de nosaltres tenim és la necessitat d’encasellar-ho tot. Un petit desastre enriqueix la vida. Qui només ordena no tindrà mans lliures per arribar i agafar les mans d’un altre: per jugar, cuinar, ballar”, explica la també activista, que recentment va participar en un moviment anomenat #Unteilbar (indivisible, en alemany): “Siguin quines siguin les nostres diferències, som indivisibles en la nostra recerca d’una societat oberta, lliure i justa. I això ho podem defensar a nivell global”.
L’assaig no només ofereix conceptes teòrics i xifres contrastades, a més de la seva experiència de vida, Priya Basil també escriu sobre una de les seves grans passions, la cuina. Quin paper té la cuina aquí, quan podem acostar-nos a l’altre des de sentits que no són el tacte? “El tacte és insubstituïble, però els altres sentits poden funcionar com atractius intermediaris, transportant els nostres anhels. Per als més afortunats, cuinar i menjar junts, digitalment, ha estat una manera de mantenir-se connectat durant el confinament. Menjar és un acte molt íntim”. Precisament, referint-se a la cuina, parla de la importància de poder canviar de gust. “Si no ens atrevim mai a res nou, tot el que és familiar, per molt volgut que sigui, pot començar a semblar ranci. Canviar el teu gust no sempre ha d’implicar res dramàtic. Llegeixo nous autors tot el temps, el que per descomptat no significa que m’hagi oblidat dels meus escriptors favorits. Els curiosos troben recompenses inesperades: descobriments deliciosos, noves connexions. Deixem-nos sorprendre!”.
La veritable mesura de la grandesa d’una societat és com tracta l’estrany, el migrant nouvingut o el refugiat
Tots som hostes en aquesta terra i tenim la responsabilitat de ser hospitalaris també amb el nostre planeta