La Vanguardia (Català) - Culturas
La ploma i el penis
Rafael Reig recapitula experiències autobiogràfiques i una trajectòria literària de la qual no aconsegueix esborrar la sensació de fracàs
Novel·lista, crític literari i assagista, Rafael Reig (Cangas de Onís, 1963) va passar la seva primera infantesa a Cali (Colòmbia). Va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid i Nova York. Ha estat professor molts anys als Estats Units. Es va doctorar amb Mujeres por entregas: la prostituta en la novela del siglo XIX, segle que li interessa especialment, juntament amb el XVIII, amb estudis, entre d’altres, sobre Larra i Pérez Galdós. La seva escriptura parteix d’un principi: “Bàsicament, crec que l’escriptor és el que dissenteix”.
Això pot portar-lo a afirmacions tan taxatives com que La pesta, de Camus, “em va decebre, ha envellit molt”. Però, d’altra banda, en aquest inconformisme hi ha gran part de l’encant de la seva escriptura. Reig parla molt d’escriptura, però nosaltres més que llegir-lo l’escoltem. És un excel·lent narrador. Per aquesta raó el seu llibre de memòries Amor intempestivo resulta tan atractiu.
La seva experiència com a professor ha d’haver contribuït a la claredat expositiva i a la perfecta estructuració del llibre. Gran part del relat l’ocupa la narració de la seva agitada vida. Els diferents llocs on ha viscut, de beca en beca. Educat per a la felicitat, coneix la infelicitat: l’infart del pare, la dramàtica mort dels pares, intoxicats en un incendi, la mare: “han sido tan pocas las veces que la he visto feliz que son muchas, demasiadas, las que me quedo de pronto pensando en ella”.
Hi ha un continu homenatge als seus amics, la majoria d’ells escriptors, com Juan Blázquez, mort molt jove, Antonio Orejudo o Chavi Azpeitia. Les freqüents visites al Círculo de Bellas Artes (no hauria estat sobrer esmentar el seu director i gran impuls César Antonio Molina), on el fascina, com em fascina a mi, el nu de l’escultura de Safo, El salt de Léucade . I hi ha autors que no se salven dels seus dards, com Michi Panero o PérezReverte: “Los meses empleados en leer a Proust ponen a tu alcance un placer desconocido e inalcanzable para el lector de Pérez-Reverte”.
I amb seus amics escriptors i les seves lectures, hi ha la seva pròpia escriptura. La gestació dels seus llibres i la seva escassa distribució. La fábula Omega no va agradar a ningú. Silverio Cañada, de l’editorial Xúquer, li exigeix que escrigui la Autobiografía apócrifa de Marilyn Monroe, un dels seus llibres més confessionals, però l’editorial acabarà fent fallida. El seu objectiu és convertir-se en una llegenda i, malgrat els menyspreus, penes i calamitats, no concep mai cap altra possibilitat que la de ser escriptor.
Obra mestra
Tot i això, el seu somni de produir una O.M. (obra mestra) no es compleix, i acaba per adonar-se que serà un autor menor. Per descomptat, no ho és, cosa que no li treu la sensació de fracàs que, convé assenyalar-ho, no atribueix mai, com sol ocórrer, als editors. Els seus atacs van cap a una altra direcció : cap a la fanfarroneria dels conductors espanyols, cap a una hostil i provinciana com ho és Madrid (que ho va ser, però ja no ho és) o cap als filòlegs, que no proporcionen ni la més petita alegria.
Menció a part mereix la seva relació
Educat per a la felicitat, coneix la infelicitat: l’infart del pare, la dramàtica mort dels pares en un incendi
amb les dones. Confesso que potser m’han interessat els salts de llit, però no els salts al llit, encara que, amb la Vicky, “follamos en el suelo del salón que tenía moqueta”.
En general la seva relació amb les dones és la d’un cínic i un amoral, a qui no li importa que tinguin nòvio o estiguin casades. Totes són inexorablement guapes i a l’única a la qual amb prou feines dedica unes línies serà a l’Elvira, amb la qual té una filla. Malgrat aquestes objeccions de moralista, he llegit Amor intempestivo amb enorme interès.