La saviesa de les upanishads

Atalanta publica les tretze upanishads ‘clàssiques’, ensenyaments de la religió de l’Índia, en traducció directa del sànscrit a càrrec de Juan Arnau

L’antiga religió de l’Índia podria descriure’s com un fabulós sistema de correspondències, homologies i miralls: el macrocosmos té el seu reflex en el microcosmos, l’univers harmoniós posseeix –o hauria de posseir– el seu ressò en la societat ordenada, el ritu sacrificial a les divinitats s’homologa en el ritual interior que s’ofrena amb l’alè de la respiració. Hi ha reciprocitat, vasos comunicants i fins i tot equivalències entre els nivells del cosmos. Els ensenyaments col·lectivament coneguts com a upanishads conserven aquest mateix esperit: consisteixen en l’“art del descobriment de les afinitats que componen l’ordit del món”, en paraules de Juan Arnau, l’editor de l’última versió que ens arriba en llengua castellana.

Editorial Atalanta ha tingut l’encert en publicar aquesta versió de les tretze upanishads clàssiques, en traducció directa del sànscrit a l’espanyol a càrrec de Juan Arnau, amb la col·laboració de reconeguts especialistes d’Espanya i Mèxic. No és la primera vegada que es publiquen aquests ensenyaments en castellà. De fet, disposem de mitja dotzena d’excel·lents antologies, com les d’Óscar Pujol i Félix Ilárraz (2003) o d’Ana Agud i Francisco Rubio (2000), totes dues traduïdes directament del sànscrit i publicades per Editorial Trotta. Passa que eren parcials (onze upanishads cadascuna). El volum d’Arnau té el plus de reunir aquests ensenyaments per complet i d’haver-se basat en la moderna versió sànscrita preparada per l’especialista en les llengües i la literatura de l’Índia Patrick Olivelle.

Les upanishads conformen un conjunt d’ensenyaments que es van editar, van memoritzar i van transmetre de forma oral les famílies sacerdotals de l’antiga Índia, entre el 800 a.C. i el

La seva lliçó consisteix en l’“art del descobriment de les afinitats que componen l’ordit del món”

200 a.C. aproximadament. Encara que en els següents dos mil anys es van continuar component centenars d’upanishads, les tretze més antigues són les considerades clàssiques, vèdiques o sagrades (i, per molts, fins i tot canòniques). No van ser bolcades de forma escrita fins a molts segles després. Cronològicament, constitueixen l’última porció del veda (el corpus d’ensenyaments religiosos de l’antiga Índia); el seu colofó (a tall d’annex a les col·leccions d’himnes vèdics i explicacions rituals); i, sense cap dubte, un dels cims del pensament i l’espiritualitat de tots els temps. Encara que les upanishads no van pretendre mai constituir un sistema filosòfic (d’això s’encarregaria la

filosofia vedanta, sistematitzada segles més tard), sí aporten la majoria d’ensenyaments cardinals de l’espiritualitat índica; i diem índica i no hindú, perquè molts dels seus pressupòsits i innovacions són compartits per les tradicions germanes-i-rivals del budisme i el jainisme, que neixen en el mateix període (el mil·lenni axial abans de la nostra era), lloc (planes del Ganges) i s’entreteixeixen en univers socioespiritual anàleg (iòguic, ascètic i renunciatori). Comparteixen un diagnòstic similar de la condició humana ordinària, fonamentada en la ignorància i l’acció egoica i aferrada (que van designar karma i comporta la transmigració); un lligament etern que només s’atura amb l’alliberament (anomenat moksha, mukti o nirvana), possibilitada –segons les upanishads– pel coneixement últim del si-mateix, l’atman, l’essència que infon i habita en tot (al cor de l’ésser humà, la natura, les divinitats...) i la pràctica espiritual transmesa pel mestre (basada en l’estudi, la meditació, l’ascesi...). Des de molt aviat, l’Índia va captar que el misteri últim havia de buscar-se en el més profund d’un mateix.

Les upanishads són, per tant, obra d’una traditio, la dels antics savis i místics vèdics, i no estan firmades per cap autor (si bé hi ha noms propis recurrents, amb tota probabilitat històrics). Una tradició espiritual que es vincula als grans temes de la religiositat vèdica (la centralitat del ritual, el so sagrat, les equivalències...), sense desplegar, emperò, el tarannà rupturista antibrahamànic del budisme i el jainisme. Una tradició filosoficoespiritual que aporta una nova percepció mística d’un calat extraordinari: l’enigmàtica correspondència entre l’Esperit universal (el brahman) i l’esperit en l’ésser humà (l’atman), entre l’Absolut i el relatiu, entre la unicitat última vista “objectivament” i la unicitat vista “subjectivament”.

Es tracta d’una identitat que, en vrealitat, és inefable (neti, neti: “no és això, ni allò”). O com diu el poeta de la Kena-upanishad, fent un pas de rosca –i anticipant-se– a la dita socràtica:

“Aquel que entre nosotros lo sabe no lo sabe, pero además ignora que en verdad no lo sabe”.

El circumloqui té a veure amb el misteri del brahman, el principi indefinible però que els mestres de les upanishads han descobert i experimentat en el més profund de l’ésser (l’atman) i comuniquen “en secret” (un altre dels significats de la paraula upanishad) als seus deixebles al marge de les litúrgies públiques dels sacerdots. Aquesta és la més gran –i la més oculta– de les correspondències: l’absoluta identitat entre l’essència íntima de l’ésser i l’essència última del tot. Aquell que l’ha vivenciat deixa de ser “aquell”; per això “no ho sap”: assumeix la posició del testimoni del joc de l’univers. Ergo, transcendeix la mort (o el renaixement).

Aquesta gnôsis o saviesa alliberadora és plasmada des de tots els angles possibles –amb una riquesa simbòlica sense igual– en cadascuna de les tretze upanishads, amb matisos diferents segons la sensibilitat espiritual dels seus compiladors: de vegades més pròxima a la filosofia samkhya, en altres amb el to i pressupostos no-dualistes del vedanta, fins i tot n’hi ha obertament agnòstiques, o les que, per contra, anticipen el teisme dels cultes devocionals. Com sigui, aquests ensenyaments són cardinals per entendre el pensament índic i brahamànic. Són a l’Índia el que la tradició presocràtica i l’Acadèmia d’Atenes van ser per a Grècia; amb l’afegit que –gràcies al revival hindú dels segles XIX i XX– són avui fins i tot més estimades que antigament. I amb el plus que constitueixen un dels eixos de l’espiritualitat –i no tan sols la filosofia– hindú.

La versió de Juan Arnau és més lliure que les anteriors, deliberadament ajustades al rigor filològic, de manera que es torna saludablement llegible en un espanyol del segle XXI. Manté la profunditat original i –en els casos en els quals la upanishad es va transmetre en vers– també la lírica i el seu sabor anyenc. No en va, en la seva composició ha participat l’aclamat poeta Vicente Gallego. Els traductors han fugit de l’academicisme que tantes vegades torna confusa la lectura de textos antics. Hi ha una excel·lent introducció del mateix Arnau, no hi ha excés de notes explicatives a peu de pàgina i posseeix un breu índex analític i onomàstic. L’únic que es troba a faltar en l’edició és més claredat a l’hora d’assenyalar les lliçons, parts, versos i estrofes ja que es fa bastant difícil identificar-los o rastrejar-los (i en moltes ocasions aquests textos es consulten més que es llegeixen). Potser un glossari també hauria anat bé per als lectors menys versats. Però, en conjunt, es tracta d’una edició molt cuidada, elegant, sòbria i llegible. Una versió que té l’inestimable afegit d’haver sabut preservar l’esperit obert, tentatiu i eclèctic dels textos originals, sense filtrar-los per una visió unívoca, ortodoxa i sectària. Ara cal gaudir-ne.

Comparteixen diagnòstic similar de la condició humana, fonamentada en la ignorància i l’acció egoica i aferrada