La Vanguardia (Català) - Culturas
Res no és el que sembla
La madrilenya Marta Sanz, una de les escriptors espanyoles més conscients de les meravelles i limitacions de l’ofici de narrador, aconsegueix amb ‘pequeñas mujeres rojas’ la que ara per ara és la seva millor obra
Ens trobem aquí en l’espai d’una de les escriptores espanyoles més conscients de les meravelles i limitacions de l’ofici de narrador. A l’obra de Marta Sanz (Madrid, 1967), sens dubte, no es recupera per impossibilitat aquella pèrdua pròpia de temps anteriors on el narrador es posseïa encantat amb les seves històries. L’última de les grans potser ha estat Karen Blixen, i que Walter Benjamin va analitzar en el seu assaig sobre Leskov, però el lector assisteix a un exercici d’honestedat artística rar pels nostres voltants. Així, a la seva última novel·la, pequeñas mujeres rojas, que és l’últim lliurament de la trilogia formada per Black, black, black i Un buen detective no se casa jamás i on Marta Sanz torna a donar vida al detectiu Arturo Zarco, que deu ser l’únic detectiu homosexual en la nostra narrativa que tingui aquesta professió, on un personatge com Pepe Carvalho semblava un intel·lectual, l’autora és capaç de donar entitat a la novel·la de tall polític partint d’una trama pròpia del thriller. Aquesta mena d’inclusions no és rar en ella: a La lección de anatomía, una de les seves obres més reeixides, introdueix part de la seva pròpia vida com a material literari perquè això sembla ser part indissoluble del record, de la memòria, en suma, com a origen i disparador del propi fet artístic. Va tornar a fer-ho amb Daniela Astor y la caja negra, on freqüenta la novel·la pop donant vida a les actrius de la transició que van protagonitzar pàgines de l’època pels seus nus, així, Susana Estrada –ai aquella imatge amb Tierno Galván!–, María José Cantudo, Empara Muñoz...
En aquesta novel·la es tracta un tema essencial en els nostres dies: la recuperació de la memòria, una mica recurrent en la seva obra, mitjançant l’exhumació dels afusellats a les fosses comunes. La protagonista és Paula Quiñones, que arriba al poble d’Azafrán a fi de localitzar aquelles fosses comunes. Després de certes vicissituds, la Paula entra en relació amb Zarco a través de la Luz, la sogra d’ell, mitjançant una correspondència on li explicarà els seus amors amb David Beato, l’especial relació amb els propietaris de l’hotel en una mena de narració de tall netament expressionista i posseïdora d’una asfixiant atmosfera d’inquietud molt aconseguida.
Les referències literàries, això que tant ens agrada citar als crítics, són moltes en aquesta novel·la: des de la capacitat per a la dissecció d’una societat a través del thriller, magníficament portat a les seves últimes conseqüències a
Collita roja, de Dashiel Hammett, a les descripcions surrealistes i farcides de l’herència expressionista d’un Pedro Páramo, de Rulfo i fins i tot certes incursions en els enganxosos i estrambòtics personatges de les narracions faulknerianes, fins i tot s’ha parlat de Lewis Carroll, potser per l’exercici poc estereotipat que realitza de la memòria.
Però ja hem dit que Marta Sanz és una de les nostres autores amb una escriptura més conscient de les limitacions i ascensos de la narració i aquesta consciència l’ha dut a terme en tota la seva obra, des de La lección de anatomía a Clavícula o Amour fou... cosa, per tant, no difícil de preveure. Resulta que la prosa de Sanz va en ascens i aquí, en aquesta novel·la, ha aconseguit cert barroquisme de si mateixa que significa maduresa en tota regla. Potser Marta Sanz hagi aconseguit la que ara per ara és la seva millor obra. Cosa gens fàcil.
La protagonista és Paula Quiñones, que arriba al poble d’Azafrán a fi de localitzar unes fosses comunes