La Vanguardia (Català) - Culturas
Dues mirades a ‘Sangre en Atarazanas’
Un rescat fonamental
L’editorial Libros de Vanguardia ha rescatat ‘Sangre en Atarazanas’ el llibre pioner sobre el barri xino barceloní aparegut el 1926. Dos estudiosos de referència en el terreny de la crònica i el periodisme narratiu, Jorge Carrión i Roberto Herrscher, valoren aquí la importància d’aquest text
Un tal Connors, a finals del segle XIX, acompanyava els turistes més atrevits per la dimensió sòrdida i suposadament clandestina de Chinatown. Segons explica Luc Sante a Bajos fondos. Una mitología de Nueva York, els explicava milers d’històries, la majoria inventades, i en el clímax de l’experiència els ensenyava un fumador d’opi, amb una dona blanca i un home oriental mitjà desmaiats en un sofà. En realitat eren Lulu i Georgie Yee, “que posaven com a addictes” al seu propi apartament.
Una recerca semblant de la misèria pintoresca va haver-hi a la Barcelona del primer terç del segle XX. La va provocar, en part, la publicació el 1926 de Sangre en Atarazanas, el trepidant reportatge en què el periodista canalla, gonzo i literari Francisco Madrid va inventar el barri xino. Anys després va qualificar com a “ocurrència” anomenar d’aquesta manera a “un rincón del aduar que en forma de distrito municipal se amontona entre la parte trasera del cuartel de Atarazanas y la calle internacional y alerta de Conde del Asalto”desprésdelatrobadafortuïtaamb un dels pocs venedors ambulants orientals que circulaven amb les seves quincalles per El Barrio. Va ser una ocurrència influent: en pocs anys la visita a aquells carrers de mala mort es va integrar a l’horitzó de desitjos dels turistes a Barcelona: “La Criolla y Cal Sagristà han dado más fama internacional a Barcelona que la pasada Exposición Internacional y más que su magnífico museo románico”.
L’èxit d’aquelles dues paraules es contraposa a la desaparició del seu autor dels manuals de literatura i del cànon de la noficció. Gràcies a l’erudició barcelonina de Julià Guillamon –explorador incansable de les xarxes de l’exili–, i a la reivindicació contínua que fa Sergio Vila-Sanjuán dels escriptors bilingües i de la mitologia lite
rària de la ciutat, aquesta edició suposa un rescat lluminós.
La seva llum és doble. D’una banda, permet entendre més bé la genealogia que uneix el periodisme líric dels autors modernistes llatinoamericans amb el periodisme narratiu de Rodolfo Walsh o Gabriel García Márquez: Madrid forma part, juntament amb Carmen de Burgos, José Gutiérrez Solana, Josep Pla, Lino Novás Calvo o Manuel Chaves Nogales, de la constel·lació de grans escriptors documentals espanyols de la primera meitat de segle XX, els llibres dels quals van circular
Madrid forma part, juntament amb Carmen de Burgos, Solana, Pla o Chaves Nogales dels grans escriptors documentals
a un costat i l’altre de l’oceà. El Nou Periodisme va ser en realitat bastant vell: la poesia, els diàlegs novel·lescos, els monòlegs teatrals o les estructures en contrapunt entren i surten de les cròniques vuitcentistes, contemporànies de la poesia romàntica i de la novel·la realista. D’altra banda, amb les aventures desventurades dels seus rufians argentins, els seus mafiosos francesos o les seves cabareteres britàniques, entrellaçades amb els destins dels fills més o menys naturals de Barcelona, SangreenAtarazanas ajudaaentendre més bé la vocació transversal del cosmopolitisme de Barcelona, perquè per cada artista estranger, corresponsal anglosaxó, escriptor llatinoamericà o indià amb possibles, arribaven al port dues prostitutes, tres carteristes, quatre jornalers i algun sospitós d’assassinat, en una època de gran agitació política a tot Europa i de globalització del crim organitzat.
Fa uns mesos, al passatge Bacardi de la plaça Reial, vaig escoltar una guia –russa, crec– dir-li a un grup de turistes alguna cosa sobre Cuba. Suposo que els explicava que la família Bacardi que va construir el passatge a mitjans del XIX era la mateixa que va crear a l’altre costat de l’Atlàntic un dels roms més famosos. Per descomptat, és fals. Moltíssim abans que existís internet, ja anomenàvem mentidero a un lloc on es reuneix gent per conversar. Per això és important que Barcelona ofereixi discursos contrastats sobre la seva pròpia història. El mite del barri xino té un autor. La història de la literatura sobre Barcelona no es redueix als cinc o sis noms que es repeteixen sempre. I la història del periodisme literari en castellà no deixa d’enriquir-se amb rescats que des dels dos costats de l’oceà van construint una genealogiacadavegadaméscomplexa.