Delícies d’un pioner de la crònica bruta

“A mí, el barrio bajo, el bajo fondo, me inspira una gran curiosidad. Está allí el verdadero sentido primitivo de todas las ciudades. No hay nacionalismo profundo. Un barrio bajo es el principio de la idea internacionalista. Nadie es del país y todos lo son: rusos, montenegrinos, chinos, franceses, italianos, ingleses pueblan un barrio bajo y forman una república. Ninguno dice al otro: –¡Qué vienes a hacer en este país, sale meteque!”, es llegeix a Sangre en Atarazanas. Aquest paràgraf és Paco Madrid en estat pur.

Francisco Madrid, el nen orfe convertit en cronista dels racons més foscos de Barcelona i de l’ànima humana, el cronista de les prostitutes i els criminals i els poetes bohemis. L’inventor i descobridor del barri xino, entre la Rambla i les duanes del port, que en la seva època d’esplendor, fa cent anys, es deien Atarazanas. L’enamorat de les dues llengües de la seva ciutat i de cada racó dels seus carrers empedrats, l’exitós dramaturg i crític de cinema i teatre que en plena Guerra Civil va haver de refugiar-se a l’Argentina, on va escriure novel·les de la seva enyorada pàtria i guions cinematogràfics per a artistes com la joveníssima Eva Duarte, després Evita Perón. Paco Madrid, que va morir prematurament amb prou feines passat el mig segle d’edat el 1952, i que va deixar un fabulós tresor de cròniques i retrats de personatges tan potents que avui mateix un se’ls imagina deambulant pels carrerons del Raval.

Entre els personatges que pinta amb pietat salvatge hi ha el senyor Pedro, propietari d’un prostíbul respectable: “Tenía casi todo el pelo negro, unos bigotazos furibundos y un tórax peludo como una piel

de león. El señor Pedro se pasaba la vida leyendo novelones que compraba en la feria de libros, bebiendo cañas y discutiendo con unos camaradas en el café de los italianos”.

I també la Teresa, la nena bufona que traficava amb les pulsions dels homes però tenia por de deixar el seu racó gris i obrir-se a la Rambla: “En su país no la asustaban ni las recriminaciones de un guardia, ni el puñetazo de un cobrador de

Es llegeix avui amb fruïció i sona a modern, entre el reportatge d’investigació, el quadre de costums i l’al·legat de denúncia

tranvías que la sorprendiera agarrada a la traseradeuncoche,nilosbocinazosdelos taxis que pasan por el Conde del Asalto; pero al llegar a las Ramblas, el timbre de un tranvía, la voz de un vendedor de periódicos, el cachazudo paso de un carretón de mano, la asustaban. Odiaba las calles anchas, transitadas por mucha gente, y su espíritu se habituaba a la pequeñez”.

Sangre en Atarazanas, que va ser molt exitós i va comptar nou edicions als anys trenta, es llegeix avui amb fruïció i sona a modern, una creació entre el reportatge d’investigació, el quadre de costums i l’al·legat de denúncia de la sordidesa i la hipocresia. Madrid va transitar els carrers llardosos del barri que ell mateix va batejar com xino, va treballar la relació amb prostitutes de mig món i els seus xulos, va utilitzar els seus mesos a la presó per la seva militància d’esquerra per entrevistar allà malfactors i infeliços.

Sangre en Atarazanas presenta a les noves generacions un periodista literari únic, germà per ambientació i temes del Josep Maria de Sagarra de Vida privada, cosí del Josep Pla del Quadern gris en la delicadesa i sensibilitat de la mirada, amic en el lúcid pessimisme davant la tragèdia que s’acostava a Manuel Chávez Nogales, igual en la minuciositat de la seva recol·lecció de veus i detalls per denunciar el crim del gran cronista francès de la seva època Albert Londres.

En un treball d’amor i erudició, Julià Guillamón va rescatar aquesta joia, va acarar versions, li va afegir cròniques procedents de la mateixa revista El Escándalo, va entrevistar la filla de l’escriptor, que li va cedir fotos i documents del seu pare. El seu epíleg explica i analitza, reivindica i fa justícia a la història d’aquest barceloní deprosaexquisidaisaborpopular.