La Vanguardia (Català) - Culturas
Millorar la política
Josep Maria Vallès se submergeix en la professió del politòleg per parlar del fenomen polític com a disciplina i les seves mancances en el panorama espanyol
Si les crisis tenen la capacitat d’accelerar canvis sistèmics que eren larvats o avançaven a poc a poc, la Gran Recessió, entre altres conseqüències, va descobrir el desgast de les democràcies liberals tal com havien anat desenvolupant-se des del final de la Segona Guerra Mundial. En el cas espanyol aquest desgast, multiplicat per les orgies de la corrupció, s’ha manifestat en alguns aspectes clau de la nostra institucionalització: l’esquerda al sistema de partits, el qüestionament de l’administració de justícia, el col·lapse de l’Estat de les autonomies… La constatació que l’Estat del 1978 s’estava corroint va provocar que la política retornés d’una nova manera a la conversa pública i en aquell debat, per aclarir què estava passant, van adquirir un pes considerable els que tenen una formació especialitzada per interpretar com funciona la política. Alguns politòlegs van crear partits o les seves pròpies plataformes mediàtiques o es van convertir en opinadors reconeguts.
El pas endavant que van fer el destaca Josep Maria Vallès (Barcelona, 1940) en el lúdic i instructiu ¿Para qué servimos los politólogos? Com afirma Ignacio Sánchez-Cuenca al pròleg del llibre, pocs professors com Vallès estan tan capacitats com ell per respondre a la pregunta del títol. Ho està per la seva solvència argumentativa –la que va demostrar en el clàssic manual Ciencia política, ara actualitzat– i per trajectòria. Després d’estudiar Dret va complementar la seva formació a París i als setanta, a banda de col·laborar amb alguns projectes clau de l’oposició catalana –l’Assemblea, el Congrés de Cultura–, va ser un dels pioners en l’estudi de comportament electoral, en part gràcies al suport que va rebre de la Fundació Jaume Bofill –de la qual va ser col·laborador durant anys–.
Vallès és un exemple d’acadèmic compromès amb la seva societat, sense esperar res més que la seva millora gràcies al perfeccionament de la democràcia. Així ha entès la universitat –catedràtic, degà, rector– i el seu suport al maragallisme, que va sistematitzar en el fonamental Una agenda imperfecta.
El seu nou llibre té dos nivells de lectura. El primer versa estrictament sobre la disciplina. Aquest exercici passa, d’entrada, per definir què és la política i després fixar des de quan és objecte d’estudi i quan el seu estudi es va sistematitzar com a ciència social. Per caracteritzar-lo així, com a ciència, Vallès dedica diverses pàgines a vincular-la a la teoria de la complexitat. Si la realitat és interpretable “como una trama de sistemas complejos en adaptación permanente”, els fenòmens polítics poden ser estudiats “identificando sus elementos y sus interacciones, en constante variación y con resultados inciertos”. Repassa quina és la situació de les facultats a Espanya (1.583 graduats el curs 2017/18) i després, reforçat amb una enquesta a diversos llicenciats, descriu quines són les principals sortides professionals per als politòlegs. I és en aquest punt del llibre quan l’assaig, d’aparença menor, detecta algunes carències del funcionament de la política a Espanya. Aquest és el segon nivell de lectura.
Vallès explica que els sectors on els politòlegs
En la majoria de països europeus els politòlegs són en l’administració pública; a Espanya en consultories o empreses
troben feina són, per ordre, els següents: la consultoria, l’àmbit empresarial, l’acadèmia i l’administració pública. Si aquest ordre es compara amb els altres països europeus el contrast resulta significatiu: en la majoria, a diferència d’aquí, els politòlegs són contractats per l’administració. I aquesta diferència transparenta una determinada mecànica artròsica de l’administració: el nostre és un model caracteritzat per la burocratització que, en massa casos, no ha possibilitat la consolidació al sector públic d’una funció directiva professional reconeguda i regulada. I això té conseqüències en la vida col·lectiva perquè els poders polítics que l’han d’ordenar no coopten professionals formats amb una visió complexa de la realitat per orientar les decisions més importants del sector públic. Sobretotperaaixòensservirienelspolitòlegs.