L’em­prem­ta de Tro­ia

La Vanguardia (Català) - Culturas - - PORTADA - MEY ZAMORA

Els po­e­mes èpics d’Ho­mer, pro­ta­go­nit­zats pel guer­rer Aquil·les –el dels peus lleu­gers– i l’aven­tu­rer i as­tut Ulis­ses –també ano­me­nat Odis­seu–, con­ti­nu­en sent re­fe­rents li­te­ra­ris in­dis­cu­ti­bles i font in­es­go­ta­ble d’ins­pi­ra­ció. Re­pas­sem al­guns lli­bres re­cents que ofe­rei­xen no­ves lec­tu­res d’aquells per­so­nat­ges i es­pais mí­tics ha­bi­tats per déus i mor­tals.

Aques­tes novetats edi­to­ri­als les hem clas­si­fi­cat en tres grups.

Vi­at­ges molt per­so­nals

L’escriptor grec The­o­dor Ka­lli­fa­ti­des (1938), es­ta­blert a Su­è­cia fa més de cin­quan­ta anys, re­cu­pe­ra l’ora­li­tat de la Ilí­a­da al seu vo­lum El ase­dio de Troya (Ga­la­xia Gu­ten­berg). El lli­bre trans­cor­re en un pe­tit po­ble hel·lè du­rant la Se­go­na Guer­ra Mun­di­al. Una jo­ve pro­fes­so­ra pro­te­geix enu­na­co­vaun­re­du­ït­grupd’alum­nes­dels hor­rors dels bom­bar­de­jos i de l’ocu­pa­ció na­zi. De­ci­deix nar­rar-los ca­da dia frag­ments de la con­te­sa en­tre grecs i tro­ians. Ho fa en veu al­ta i de me­mò­ria.

La for­ça d’aquest re­lat, que se cen­tra en les ra­ons que van por­tar els seus pro­ta­go­nis­tes a llui­tar vi­o­len­ta­ment du­rant una dè­ca­da, en­llu­er­na els alum­nes i a no­sal­tres, lec­tors, que as­sis­tim amb el lli­bre a la mà a l’es­col­ta aten­ta d’aque­lla apas­si­o­nant his­tò­ria. La ira d’Aquil·les, ene­mis­tat amb Aga­mèm­non, rei dels grecs, per­què li ha tret la se­va es­cla­va i amant Bri­sei­da, pro­vo­ca que el més rà­pid dels guer­rers de­ci­dei­xi allu­nyar-se de la pri­me­ra lí­nia de la ba­ta­lla. Però la par­ti­ci­pa­ció de Pà­tro­cle en lloc seu i el seu trà­gic fi­nal con­tra

Héc­tor el fa­ran re­tor­nar a la llui­ta.

Ka­lli­fa­ti­des re­crea en la se­va es­crip­tu­ra els es­ce­na­ris de la ba­ta­lla, el cel en­ca­po­tat que aca­ba en pe­sa­da fos­cor i els so­rolls vi­o­lents: “Me­tall con­tra me­tall, ho­me con­tra ho­me, vi­da con­tra vi­da”. Les fi­gu­res dels guer­rers Hèc­tor i Aquil·les –també la del seu es­ti­mat Pà­tro­cle– ocu­pen un primer pla, men­tre els déus mo­uen els seus fils do­nant su­port a uns o al­tres. “Què fa­rí­em sense Ho­mer?”, es pregunta l’alum­ne d’uns quin­ze anys que ens ex­pli­ca com va viu­re aquells di­es in­certs del 1945 sense es­co­la però amb l’em­pa­ra de les pa­rau­les. Es­ta­va fas­ci­nat per la his­tò­ria de la

Ilí­a­da i també per la se­va pro­fes­so­ra.

El ve­te­rà au­tor d’El ase­dio de Troya ha­via vis­cut fa uns quants anys la se­va prò­pia aventura ho­mè­ri­ca quan a prop dels vui­tan­ta va pa­tir una cri­si d’es­crip­tu­ra. Va des­man­te­llar el seu es­tu­di a Su­è­cia i va vi­at­jar a Grè­cia, on va re­pren­dre el con­tac­te amb la ca­sa fa­mi­li­ar, el men­jar, els cos­tums i l’idi­o­ma del pa­ís. A Mo­la­oi, el seu po­ble na­tal, as­sis­teix a la inau­gu­ra­ció d’una bi­bli­o­te­ca que por­ta el seu nom. Amb aquest mo­tiu uns jo­ves re­pre­sen­ten en el seu ho­nor una fun­ció que el re­con­nec­ta­rà amb la se­va llen­gua i la se­va cre­a­ti­vi­tat:“Les­pa­rau­lesd’Ès­quil­que­ie­nen

mi com la plu­ja re­fres­cant en ter­ra se­ca”. Ho ex­pli­ca en el seu de­li­cat, pro­fund i com­mo­ve­dor Una al­tra vi­da en­ca­ra/Otra vi­da por vi­vir (Ga­la­xia Gu­ten­berg).

Si Ka­lli­fa­ti­des re­me­mo­ra la Ilí­a­da ,el no­va­ior­quès Da­ni­el Men­del­sohn (1962) ho fa amb l’al­tra gran obra d’Ho­mer en Una Odi­sea (Seix Bar­ral), pu­bli­ca­da l’any pas­sat a Es­pa­nya. L’au­tor, fi­lò­leg clàs­sic i pe­ri­o­dis­ta par­ti­ci­pa en pri­me­ra per­so­na en la tra­ma del lli­bre com a co­pro­ta­go­nis­ta al cos­tat de Jay, el seu pa­re oc­to­ge­na­ri. Aquest, un ci­en­tí­fic ju­bi­lat, de­ma­na d’as­sis­tir a un se­mi­na­ri que im­par­teix en Da­ni­el sobre l’obra d’Ho­mer i allà con­fron­ten les se­ves vi­si­ons d’Ulis­ses i Te­lè­mac. Al fer-ho s’en­din­sen en la se­va prò­pia re­la­ció pa­ter­no­fi­li­al. La cul­mi­na­ció ar­ri­ba amb el vi­at­ge que aca­ba­ran fent per la Me­di­ter­rà­nia, se­guint la ruta d’Odis­seu fins a Íta­ca.

Aquil·les i Ulis­ses con­ver­sen en el nou tre­ball dels ma­dri­lenys San­ti­a­go Gar­cía (1968)i Ja­vi­er Oli­va­res(1964). La có­le­ra (As­ti­ber­ri) és una no­vel·la grà­fi­ca –gu­ió de Gar­cía i di­bui­xos d’Oli­va­res– que abor­da l’úl­tim any de la guer­ra de Tro­ia amb Aquil·les com a pro­ta­go­nis­ta. En aques­ta re­lec­tu­ra de la Ilí­a­da els au­tors plas­men l’he­rèn­cia del con­flic­te bèl·lic que ar­ri­ba fins als nos­tres di­es. També do­nen es­pai a la veu fe­me­ni­na de l’he­roi (Aquil·les és Pir­ra, el nom que adop­ta la se­va ma­re quan el dis­fres­sa de do­na per evi­tar-li in­cor­po­rar-se a la ba­ta­lla) i als seus sen­ti­ments (amb Pà­tro­cle i Bri­sei­da). Els di­bui­xos d’Oli­va­res re­for­cen l’èpi­ca del re­lat. Les fi­gu­res ne­gres re­pre­sen­ta­des a les ce­rà­mi­ques de l’an­ti­ga Grè­cia són aquí po­sa­des al dia i el co­lor ver­mell en de­ter­mi­nats mo­ments in­ten­si­fi­ca el dis­curs de la fú­ria, la vi­o­lèn­cia i la guer­ra.

En fe­me­ní

L’an­gle­sa Mary Be­ard (1955), ca­te­drà­ti­ca d’Es­tu­dis Clàs­sics a la Uni­ver­si­tat de Cam­brid­ge, és cone­gu­da per la se­va pas­sió a l’ho­ra d’acos­tar el co­nei­xe­ment de la cul­tu­ra gre­ga i ro­ma­na. Gu­ar­do­na­da amb el pre­mi Prín­cep d’As­tú­ri­es de Ci­èn­ci­es So­ci­als el 2016, va pu­bli­car aquell any La veu i el po­der de les do­nes/ Mu­je­res y po­der (Ar­cà­dia/Crí­ti­ca), que re­co­llia du­es con­fe­rèn­ci­es sobre el tema. Ex­pli­ca Be­ard que l’Odis­sea mos­tra Te­lè­mac, fill del pro­ta­go­nis­ta, fent ca­llar la se­va ma­re. Quan li de­ma­na a Pe­nè­lo­pe que guar­di si­len­ci i s’ocu­pi del te­ler i la fi­lo­sa, Te­lè­mac es­tà as­sen­tant, se­gons l’es­tu­di­o­sa, un dis­curs que ne­ga l’en­tra­da a les do­nes i les re­le­ga de l’es­ce­na pú­bli­ca.

En la no­va edi­ció de Pe­né­lo­pe y las do­ce cri­a­das (Sa­la­man­dra), Mar­ga­ret Atwo­od (Ot­tawa, 1939) re­pa­ra aque­lla ac­ti­tud i per­met que la veu de Pe­nè­lo­pe, ja mor­ta, s’al­ci i s’es­plaï al seu ai­re. És ella, cone­gu­da per ser la pa­ci­ent es­po­sa que es­pe­ra al ma­rit, qui re­me­mo­ra el re­torn d’Ulis­ses a Íta­ca i el des­tí fi­nal de les se­ves cri­a­des i dels pre­ten­dents que as­pi­ra­ven a ocu­par el lloc de l’as­tut guer­rer en la se­va ab­sèn­cia. L’au­to­ra d’El con­te de la ser­ven­ta/El cu­en­to de la cri­a­da (Qu­a­derns Cre­ma/Sa­la­man­dra) res­tau­ra el dis­curs de la que va ser co­si­na d’He­le­na de Tro­ia i de les se­ves cri­a­des, un cor on ex­pres­sen sense em­buts i amb mol­ta iro­nia l’es­de­ve­nir dels fets i el seu fa­tí­dic des­tí. Diu la Pe­nè­lo­pe d’Atwo­od, sem­pre amb sor­na, que els rap­so­des la van con­ver­tir en “una lle­gen­da edi­fi­cant: un pal amb què pe­gar al­tres do­nes”, i ex­pres­sa el seu desig de cri­dar a l’au­di­èn­cia: “No se­guiu el meu exem­ple!”.

El pla de tei­xir un su­da­ri per al seu so­gre La­er­tes du­rant el dia i de des­fer-lo du­rant la nit per no com­pro­me­tre’s amb nin­gú du­rant l’ab­sèn­cia del seu es­pòs va fer fa­mo­sa Pe­nè­lo­pe i el seu te­ler. Mar­ga­ret Atwo­od ha ex­pli­cat re­cent­ment a Sheryl Strayed, au­to­ra de Sal­va­je (Ro­ca), al seu pod­cast Su­gar ca­lling, que ella també cus. Du­rant el con­fi­na­ment a ca­sa se­va a To­ron­to ha con­fec­ci­o­nat màs­ca­res junt amb la se­va ger­ma­na. Una ac­ti­vi­tat des de la qual pro­cla­ma el seu com­pro­mís cí­vic, la se­va in­de­pen­dèn­cia i el seu sen­tit de l’hu­mor. I aques­tes ca­rac­te­rís­ti­ques les té també la Pe­nè­lo­pe del seu lli­bre, que do­bla en as­tú­cia Odis­seu.

Ma­de­li­ne Miller (Bos­ton, 1978) po­sa de nou la cos­tu­ra en es­ce­na a Cir­ce (AdN), el seu nou lli­bre des­prés de l’exi­tós La can­ci­ón de Aqui­les (Su­ma). La nim­fa Cir­ce és la pro­ta­go­nis­ta d’aques­ta no­vel·la. Fi­lla del déu Hè­li­os i de la nà­ia­de –nim­fa d’ai­gua dol­ça– Per­se, té a ca­sa se­va el me­ra­ve­llós te­ler que li va re­ga­lar l’ar­te­sà Dè­dal.

Quan Ulis­ses es re­fu­gia a l’illa d’Eea on Cir­ce viu el seu desterrame­nt es me­ra­ve­lla en veu­re la pe­ça, que li re­cor­da la se­va do­na. Diu que Pe­nè­lo­pe és “una es­tre­lla fi­xa, com un arc de bo­na fac­tu­ra [...] Res del que diu no té un sol sig­ni­fi­cat, ni una so­la in­ten­ció, però és ferm. Es co­neix a si ma­tei­xa”. Pe­nè­lo­pe i Cir­ce aca­ba­ran con­ver­sant, pro­pe­res, en­torn d’aquell te­ler, quan Ulis­ses ja no si­gui en les se­ves vi­des i elles rei­vin­di­quin els seus an­hels.

La ma­ter­ni­tat ocu­pa un lloc im­por­tant: Pe­nè­lo­pe i Te­lè­mac; Cir­ce i Te­lè­gon (“El mi­ra­va i sen­tia un amor tan in­tens que sem­bla­va que se m’obri­en les carns”). En aquell uni­vers de mi­tes, mons­tres i mor­tals hi ha també món do­mès­tic: “tú­ni­ques per ren­tar, di­nars per ser­vir, llen­çols per can­vi­ar”. Miller ens ofe­reix una ver­sió fe­mi­nis­ta on les do­nes crei­xen i es fan for­tes per trem­pe­jar di­fi­cul­tats, ma­ni­pu­lar els déus i im­po­sar els seus pro­pis pro­jec­tes de fu­tur.

Fa un any va apa­rèi­xer El si­len­cio de las mu­je­res (Si­ru­e­la), de la bri­tà­ni­ca Pat Barker (1943), on l’au­to­ra també ator­ga el pro­ta­go­nis­me a les do­nes de la guer­ra de Tro­ia. L’es­crip­to­ra, que va ob­te­nir el pre­mi Bo­oker per El ca­mi­no fan­tas­ma (Ga­la­xia Gu­ten­berg), l’úl­tim vo­lum de la se­va tri­lo­gia de­di­ca­da a la Pri­me­ra Guer­ra Mun­di­al, nar­ra els es­de­ve­ni­ments de la Ilí­a­da

des del punt de vis­ta fe­me­ní. Barker ha de­cla­rat que el lli­bre va sor­gir des­prés de rei­te­ra­des lec­tu­res del clàs­sic d’Ho­mer i també del text d’Eu­rí­pi­des Les tro­ia­nes,

on el “no­sal­tres” con­du­eix el re­lat. El trà­gic des­tí de les do­nes (Cas­san­dra, He­le­na, An­drò­ma­ca, Hè­cu­ba, Bri­sei­da, Po­lí­xe­na) d’aque­lla con­te­sa és també un clàs­sic de l’es­ce­na te­a­tral. Fa un pa­rell d’any Tro­ia­nes va pu­jar als es­ce­na­ris del nos­tre pa­ís. La ver­sió fe­mi­nis­ta i an­ti­bel·li­cis­ta d’Al­ber­to Co­ne­je­ro que va di­ri­gir Car­me Por­ta­ce­li amb un gran elenc d’ac­trius (Sánc­hez-Gi­jón, Is­cla, Flo­res...) trans­me­tia una in­ten­si­tat i una for­ça que en­ca­ra res­so­nen en els nos­tre sen­tits.

The­o­dor Ka­lli­fa­ti­des re­crea la con­te­sa en­tre grecs i tro­ians du­rant l’ocu­pa­ció na­zi en un pe­tit po­ble hel·lè

Mi­ra­des apas­si­o­na­des

La fas­ci­na­ció de la fi­lò­lo­ga clàs­si­ca Irene Va­lle­jo (Sa­ra­gos­sa, 1979) pel món gre­co­lla­tí es plas­ma en tot allò que es­criu, si­guin co­lum­nes pe­ri­o­dís­ti­ques al diari He­ral­do de Ara­gón, re­lats in­fan­tils o fic­ci­ons com El sil­bi­do del ar­que­ro (Con­tra­seña), on no­vel·la la tra­jec­tò­ria d’Ene­as des­prés de la cai­gu­da de Tro­ia. El seu as­saig El in­fi­ni­to en un jun­co (Si­ru­e­la) ha es­de­vin­gut un èxit

edi­to­ri­al –ja va per la quin­ze edi­ció en menys d’un any–, sos­tin­gut per la bo­na aco­lli­da dels lec­tors i la crí­ti­ca (el 26 d’agost apa­rei­xe­rà a Co­lum­na l’edi­ció en ca­ta­là, L’in­fi­nit dins d’un jonc) . Va­lle­jo és la Mary Be­ard es­pa­nyo­la, que acon­se­gueix co­mu­ni­car la se­va pas­sió d’una for­ma ame­na i pro­pe­ra.

El seu en­tre­tin­gut –i pe­da­gò­gic– re­cor­re­gut per la his­tò­ria de la in­ven­ció dels lli­bres es­tà far­cit d’exem­ples, ex­pe­ri­èn­ci­es per­so­nals i re­fe­rèn­ci­es cul­tu­rals del mo­ment. Ens ex­pli­ca, per exem­ple, com Ale­xan­dre el Gran vi­at­ja­va sem­pre amb un ta­lis­mà, que no era al­tra co­sa que un exem­plar de la Ilí­a­da. As­se­nya­la que el pas­tor i po­e­ta He­sí­o­de po­dem con­si­de­rar-lo un pre­cur­sor de l’au­to­fic­ció: “Pot­ser po­dria dir-se que és el primer in­di­vi­du d’Eu­ro­pa i un llu­nyà avi li­te­ra­ri d’An­nie Er­naux o Em­ma­nu­el Car­rè­re”.

Ens ex­pli­ca també com les vi­nye­tes ac­tu­als ve­nen de les il·lus­tra­ci­ons em­mar­ca­des en or­les ve­ge­tals que acom­pa­nya­ven al­guns tex­tos als ma­nus­crits an­tics. Ens re­cor­da que els clàs­sics ens acom­pa­nyen i ad­qui­rei­xen vi­da re­no­va­da en ma­ni­fes­ta­ci­ons ar­tís­ti­ques dels nos­tres di­es.

Fa tres anys Andrea Mar­co­lon­go (Mi­là, 1987), també lli­cen­ci­a­da en Clàs­si­ques, ens va ofe­rir la se­va per­so­nal fas­ci­na­ció pel món grec. La jo­ve hel·le­nis­ta es­ta­bleix vin­cles lin­güís­tics i mí­tics en­tre el món an­tic i el nos­tre. Ho va fer a El len­gua­je de los di­o­ses i, més re­cent­ment, a La me­di­da de los hé­ro­es (Tau­rus).

Cons­ta­tem que da­vant els clàs­sics ca­uen ren­dits au­to­res i au­tors de to­tes les edats. En aquest reportatge hem in­clòs obres d’es­crip­tors oc­to­ge­na­ris, d’al­tres que són en la dè­ca­da dels se­tan­ta, o dels cin­quan­ta..., i de qui amb prou fei­nes pas­sa dels tren­ta. A la tor­xa de l’an­ti­gui­tat no li fal­ten re­lleus.

Els grans he­rois per­ta­nyen al pas­sat i per­vi­uen en la nos­tra me­mò­ria grà­ci­es als mi­tes, as­se­nya­la Car­los Gar­cía Gu­al (Pal­ma de Ma­llor­ca, 1943) al seu lli­bre aca­bat de pu­bli­car La de­ri­va de los hé­ro­es (Si­ru­e­la). El ca­te­drà­tic de Fi­lo­lo­gia Gre­ga a la Uni­ver­si­tat Com­plu­ten­se de Madrid, tra­duc­tor, i au­tor de di­ver­sos as­sa­jos sobre el món hel·lè es­criu: “El re­per­to­ri dels he­rois apor­ta a la mi­to­lo­gia gre­ga una llu­mi­no­sa hu­ma­ni­tat”. Es trac­ta d’una mi­to­lo­gia que en la nos­tra cul­tu­ra en­ca­ra té mol­ta pre­sèn­cia.

En el seu tre­ball as­se­nya­la com aquells he­rois ho­mè­rics evo­lu­ci­o­nen i per­den bri­llan­tor en la li­te­ra­tu­ra gre­ga fins al seu “cre­pus­cle fi­nal”. El pro­ta­go­nis­ta de l’Odis­sea és per l’es­tu­di­ós “el més mo­dern dels he­rois èpics”. Cone­gut pels seus qua­li­fi­ca­tius, els epí­tets que l’iden­ti­fi­quen (la se­va as­tú­cia, el seu es­pe­rit aven­tu­rer i la se­va capa­ci­tat nar­ra­do­ra), es­de­vé un per­so­nat­ge no­vel·lesc.

El pa­ri­senc Syl­vain Tes­son (1972), també aven­tu­rer i escriptor, re­mar­ca la vi­gèn­cia d’Ho­mer i dels seus he­rois. Els dos po­e­mes èpics, apun­ta al seu lli­bre Un ve­ra­no con Ho­me­ro (Tau­rus), re­cu­llen l’es­sen­ci­al de l’és­ser hu­mà i la do­ble aventura: ex­te­ri­or i in­te­ri­or (la guer­ra de Tro­ia i la tor­na­da d’Ulis­ses a la llar i a si ma­teix). El seu lli­bre té un es­til di­rec­te i pro­per. En el seu ori­gen, els breus capí­tols van ser in­ter­ven­ci­ons ra­di­o­fò­ni­ques.

Tes­son es­criu que “els he­rois d’aquests cants con­ti­nu­en vi­vint en no­sal­tres. La se­va go­sa­dia ens fas­ci­na. Les se­ves pas­si­ons ens re­sul­ten fa­mi­li­ars. Les se­ves aven­tu­res han for­jat ex­pres­si­ons que uti­lit­zem di­à­ri­a­ment”. La pre­sèn­cia de tots aquells po­e­mes èpics, re­es­crits fins i tot als nos­tres di­es en pro­sa o en vers, en­ca­ra acom­pa­nya els vi­at­ges li­te­ra­ris i per­so­nals de molts: “Ho­mer con­ti­nua aju­dant-nos a viu­re”.

Irene Va­lle­jo, la Mary Be­ard es­pa­nyo­la, ens ex­pli­ca que Ale­xan­dre el Gran vi­at­ja­va sem­pre amb una ‘Ilí­a­da’ com a ta­lis­mà

RIKI BLAN­CO

ARXIU

La pel·lí­cu­la del 2004 ‘Tro­ia’, di­ri­gi­da per Wolf­gang Pe­ter­sen i pro­ta­go­nit­za­da per Brad Pitt, Eric Ba­na i Or­lan­do Blo­om, plas­ma­va bé la ma­jes­tu­o­si­tat de la na­ve­ga­ció me­di­ter­rà­nia.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.