“En la me­va ver­sió de la ‘Ilí­a­da’ he pro­cu­rat no en­fos­quir el text”

La Vanguardia (Català) - Culturas - - LA VANGUARDIA -

El fi­lò­leg Pau Sa­ba­té (Bar­ce­lo­na, 1989) és el res­pon­sa­ble de la dar­re­ra edi­ció en ca­ta­là de la Ilí­a­da (Alp­ha) en vers. El lli­bre, pro­lo­gat pel po­e­ta En­ric Ca­sas­ses, inau­gu­ra la no­va col·lec­ció Ber­nat Met­ge Uni­ver­sal, im­pul­sa­da per La Ca­sa dels Clàs­sics. El tre­ball de Sa­ba­té apos­ta per apro­par el text al lec­tor d’avui i es des­mar­ca de les an­te­ri­ors tra­duc­ci­ons de Ma­nu­el Ba­lasch i Mi­quel Peix als anys se­tan­ta.

Quan i com sor­geix la ini­ci­a­ti­va de fer una no­va tra­duc­ció de la

La idea em vol­ta­va pel cap des de la car­re­ra, però va tri­gar a pren­dre for­ma i no ho va fer per mè­rit meu. En Ra­ül Gar­ri­ga­sait es­ta­va al cor­rent de les pro­va­tu­res que ha­via fet amb l’he­xà­me­tre i de la me­va va­ga in­ten­ció d’abor­dar la Ilí­a­da. Ho sa­bia per un se­mi­na­ri de tra­duc­ció que ell im­par­tia i en què jo vaig par­ti­ci­par. I qui­na no va ser la me­va sor­pre­sa quan, anys des­prés, em va pro­po­sar de pu­bli­car-la!

Par­lem de la part for­mal i es­ti­lís­ti­ca. Quins cri­te­ris ha fet ser­vir?

El cri­te­ri més im­por­tant és que man­tinc el vers. Em sem­bla­va im­pres­cin­di­ble en un text tan for­mu­lar, far­cit de re­pe­ti­ci­ons i com­po­si­ci­ons cir­cu­lars. Ara bé, el vers que faig ser­vir es­tà “des­lli­gat” d’al­gu­nes nor­mes prò­pi­es de l’he­xà­me­tre clàs­sic ca­ta­là, el de Ri­ba. Prin n m àto­nes a l’ini­ci, men­tre que el vers ri­bià no­més n’ad­met una (co­sa que, de fet, també era una lli­cèn­cia). Em sem­bla que d’aques­ta ma­ne­ra el vers gua­nya flu­ï­de­sa.

En el mo­ment d’es­co­llir el llen­guat­ge, com tro­ba l’equi­li­bri en­tre la fi­de­li­tat al clàs­sic i l’apro­pa­ment al llen­guat­ge ac­tu­al?

Com que el vo­ca­bu­la­ri i les ex­pres­si­ons s’han de tra­duir de to­tes ma­ne­res, la “fi­de­li­tat” no és un pro­ble­ma. Men­tre es tra­du­ei­xi el sen­tit de l’ori­gi­nal, o el que es per­cep com a tal (per­què en tex­tos tan an­tics el sen­tit d’al­gu­nes pa­rau­les o fra­ses no es­tà clar), to­ta tria és le­gí­ti­ma.

Què di­fe­ren­cia la se­va tra­duc­ció de les an­te­ri­ors en ca­ta­là?

En la me­va tra­duc­ció he pro­cu­rat fer ser­vir un vo­ca­bu­la­ri en­te­ne­dor i no en­fos­quir de­li­be­ra­da­ment el text a cò­pia d’em­prar ar­cais­mes. No he vol­gut fer-lo “mo­dern”, zar-lo en una au­ra de ve­ne­ra­ble an­ti­gui­tat. Les tra­duc­ci­ons an­te­ri­ors ten­di­en a fer-ho, i crec que aquest és el punt en què la me­va en di­ver­geix més.

Amb la in­for­ma­ció que te­nim avui, fins a quin punt la his­tò­ria del lli­bre cor­res­pon a una re­a­li­tat his­tò­ri­ca?

El que sem­bla evi­dent és que els po­e­mes ho­mè­rics no re­flec­tei­xen una èpo­ca con­cre­ta, si­nó que s’hi bar­re­gen re­cords de perí­o­des di­ver­sos: de l’èpo­ca mi­cè­ni­ca, de l’ano­me­na­da Edat Fos­ca, pot­ser fins i tot dels pri­mers temps de la Grè­cia ar­cai­ca. Per­so­nal­ment, crec que és pro­ba­ble que l’uni­vers ho­mè­ric si­gui una mi­ca com la llen­gua ho­mè­ri­ca: un con­junt d’ele­ments dis­pars que, com a tal con­junt, no va exis­tir mai fo­ra dels po­e­mes.

Res­pec­te al mis­sat­ge de l’obra, quin atrac­tiu creu que pot te­nir per a les no­ves ge­ne­ra­ci­ons? I els seus per­so­nat­ges? Ai­xò és di­fí­cil de dir, per­què no sa­bria dir quins són els in­teres­sos de cap ge­ne­ra­ció en particular. Vull dir que l’atrac­tiu que pu­gui te­nir de­pen­drà més avi­at de l’in­terès particular de ca­das­cú. Dit ai­xò, si su­po­sem que les re­fle­xi­ons sobre la vi­o­lèn­cia, sobre l’al­te­ri­tat i sobre les re­la­ci­ons en­tre gè­ne­res són es­pe­ci­al­ment can­dents ara com ara (sos­pi­to que ho han es­tat sem­pre), a la Ilí­a­da hi ha camp per cór­rer.

Qui­na és la se­va his­tò­ria per­so­nal amb Grè­cia i la se­va llen­gua?

Vaig co­men­çar a es­tu­di­ar grec an­tic per in­terès, pu­ra­ment in­tel·lec­tu­al, però avi­at va sor­gir una me­na d’amor per aques­ta llen­gua i la se­va cul­tu­ra. A con­ti­nu­a­ció vaig co­men­çar a apren­dre grec mo­dern i ai­xò em va por­tar a vi­si­tar el pa­ís, a fer-hi co­nei­xen­ces i amis­tats, i a es­ti­mar-lo com una me­na de se­go­na pà­tria. Què m’ha por­tat exac­ta­ment a es­ti­mar aques­ta llen­gua i aquest pa­ís és di­fí­cil d’ex­pli­car, però

m h m m

ARXIU

Pau Sa­ba­té

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.