Càmeres fo­to­grà­fi­ques a les trom­pe­tes de l’orquestra

La Vanguardia (Català) - Culturas - - LA VANGUARDIA - JU­LIÀ GUILLAMON

Pi­lar Ra­ho­la re­crea els anys que el músic Ber­nard Hil­da va viu­re a Bar­ce­lo­na, el pas clan­des­tí de la fron­te­ra i l’èxit, com a es­tre­lla de la Par­ri­lla del Ritz i al­tres lo­cals de lu­xe, quan pas­sa­va in­for­ma­ció als ali­ats sobre els na­zis i els col·la­bo­ra­dors dels na­zis

El músic Ber­nard Hil­da (1914-2005) va dei­xar una mar­ca pro­fun­da en l’ima­gi­na­ri po­pu­lar de Bar­ce­lo­na, fins i tot en­tre mol­ta gent que no el va sen­tir to­car mai. De tant sen­tir-ne a par­lar a ca­sa, vaig com­prar uns quants discs de 45 rpm que va en­re­gis­trar amb La Voz de su Amo. El vaig tro­bar en­su­crat i pas­sat de mo­da (co­sa que no m’ha pas­sat mai amb Mau­ri­ce Che­va­li­er ni amb Char­les Tren­net). Cos­ta­va molt po­sar-se en la si­tu­a­ció en què aque­lla mú­si­ca ha­via es­tat una gran co­sa: els pri­mers anys qua­ran­ta, quan Hil­da to­ca­va als grans lo­cals de mi­li­tars i es­tra­per­lis­tes, la Par­ri­lla del Ritz i la Ro­sa­le­da de la Di­a­go­nal.

Pi­lar Ra­ho­la (Bar­ce­lo­na, 1958) s’ha cap­bus­sat en aques­ta èpo­ca i ha con­ver­tit Hil­da en una me­na de Rick de Ca­sa­blan­ca, un Rick mi­li­tant que, men­tre to­ca­va amb la se­va orquestra, ana­va pas­sant in­for­ma­ci­ons als ser­veis d’in­tel·li­gèn­cia ali­ats sobre els na­zis que cor­ri­en per Bar­ce­lo­na. Les trom­pe­tes de l’orquestra du­ien ama­ga­des càmeres de la mi­da d’un en­ce­ne­dor que dei­xa­ven tot­hom re­tra­tat. La bra­ma que Hil­da era un es­pia rus cor­ria en­tre els grups d’ac­ció falangiste­s, que l’ame­na­ça­ven ober­ta­ment i que van es­tar a punt de ma­tar-lo.

Ra­ho­la ha anat es­ti­rant els fils i amb sol­vèn­cia de bo­na au­to­ra de best-se­ller, ha anat des­ple­gant to­ta l’aventura de Hil­da i la­se­va­do­na,Flo­ra,la­se­va­ger­ma­naI­re­nei els per­so­nat­ges bar­ce­lo­nins que els acom­pa­nyen. Prin­ci­pal­ment la Mer­ce­ne­ta, que és el lli­gam amb els pro­ta­go­nis­tes de Ma­ri­o­na (2014) i Ro­sa de Cen­dra (2017), amb les quals aques­ta no­vel·la for­ma una tri­lo­gia o, com ara se’n diu, un tríp­tic. La Mer­ce­ne­ta es­tà ca­sa­da amb un es­tra­per­lis­ta, l’Eu­se­bi, i s’en­a­mo­ra d’un agent de la re­sis­tèn­cia, en Fis­hel. De jo­ve­ne­ta ha­via cone­gut la pin­to­ra Llu­ï­sa Vi­dal i la fe­mi­nis­ta Car­men Karr. Ra­ho­la rei­vin­di­ca el pa­per de les do­nes en la llui­ta per la lli­ber­tat. També hi sur­ten el me­ce­nes Al­ber­to Puig Pa­lau, el di­rec­tor del Ritz, Ra­món Tar­ra­gó, i di­fe­rents fi­gu­res de la his­tò­ria po­lí­ti­ca: de Himm­ler a Ser­ra­no Suñer i de Mi­guel Ma­teu al ge­ne­ral Mos­car­dó. Al seu cos­tat, hi ha se­nyo­res que ve­nen a Bar­ce­lo­na a ser­vir, guàr­di­es ci­vils i guies que pas­sen fu­gi­tius per la fron­te­ra.

L’es­pia del Ritz és una no­vel·la his­tò­ri­ca di­dàc­ti­ca en la qual l’au­to­ra ha in­tro­du­ït mol­tes in­for­ma­ci­ons lla­mi­ne­res, sobre la xar­xa de sal­va­ments de ju­eus a la Fran­ça lliu­re o sobre el con­trol de la prem­sa es­pa­nyo­la per part del na­zis­me. Ra­ho­la sap mol­tes co­ses del món ju­eu i les fa sor­tir a la no­vel·la, amb de­li­ca­de­sa. M’ha sem­blat molt bo­na la idea que van apa­rei­xent aquí i allà (a pro­pò­sit d’un qua­dre de Cha­gall o del re­cord d’in­fan­te­sa d’un dels per­so­nat­ges) els àn­gels de la guar­da, que in­tro­du­ei­xen un con­tra­punt po­è­tic a una tra­ma que cor­re el risc de ser un as­saig no­vel·lat. Per exem­ple, quan tra­ves­sen la fron­te­ra, el guia és molt xer­rai­re i ex­pli­ca a Hil­da com fun­ci­o­na la vi­gi­làn­cia dels ca­mins a Es­pa­nya i quan­tes pre­sons hi ha a Fi­gue­res. Fa una mi­ca es­trany que men­tre s’es­tan ju­gant la vi­da, aquest ho­me no pa­ri de gar­lar. Però és una ma­ne­ra di­a­lo­ga­da d’in­tro­duir una in­for­ma­ció ne­ces­sà­ria des del punt de vis­ta ar­gu­men­tal. Ra­ho­la ha de ju­gar sem­pre amb aquest do­ble fac­tor: ex­pli­ca­ció (que re­met a la vo­lun­tat in­for­ma­ti­va i di­dàc­ti­ca del lli­bre) i dra­ma­tit­za­ció (que és l’ele­ment fo­na­men­tal de la no­vel·la, que fa que lec­tors que mai no aga­fa­ri­en un as­saig sobre els anys qua­ran­ta lle­gei­xin L’es­pia del Ritz). Hi ha es­ce­nes he­roi­ques, trà­gi­ques, erò­ti­ques. Però el ner­vi del re­lat és la part in­for­ma­ti­va i di­dàc­ti­ca, i els ele­ments dra­mà­tics són un com­ple­ment.

De tot ple­gat se’n surt prou bé i la no­vel·la fa gi­rar un gran nom­bre de per­so­nat­ges i si­tu­a­ci­ons al vol­tant de la pe­ri­pè­cia de Hil­da i Mer­ce­ne­ta Cor­ner. De les tres no­vel·les que ha pu­bli­cat d’his­tò­ria de Bar­ce­lo­na, des del punt de vis­ta fe­mi­nis­ta, ca­ta­la­nis­ta i pro­gres­sis­ta, aques­ta és la que m’ha sem­blat més in­teres­sant i més ben­fe­ta.

Ber­nard Hil­da va dei­xar una mar­ca en l’ima­gi­na­ri po­pu­lar de Bar­ce­lo­na, fins i tot en­tre mol­ta gent que no el va sen­tir to­car mai

CÉSAR RANGEL

Pi­lar Ra­ho­la

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.