La Vanguardia (Català) - Culturas
Càmeres fotogràfiques a les trompetes de l’orquestra
Pilar Rahola recrea els anys que el músic Bernard Hilda va viure a Barcelona, el pas clandestí de la frontera i l’èxit, com a estrella de la Parrilla del Ritz i altres locals de luxe, quan passava informació als aliats sobre els nazis i els col·laboradors dels nazis
El músic Bernard Hilda (1914-2005) va deixar una marca profunda en l’imaginari popular de Barcelona, fins i tot entre molta gent que no el va sentir tocar mai. De tant sentir-ne a parlar a casa, vaig comprar uns quants discs de 45 rpm que va enregistrar amb La Voz de su Amo. El vaig trobar ensucrat i passat de moda (cosa que no m’ha passat mai amb Maurice Chevalier ni amb Charles Trennet). Costava molt posar-se en la situació en què aquella música havia estat una gran cosa: els primers anys quaranta, quan Hilda tocava als grans locals de militars i estraperlistes, la Parrilla del Ritz i la Rosaleda de la Diagonal.
Pilar Rahola (Barcelona, 1958) s’ha capbussat en aquesta època i ha convertit Hilda en una mena de Rick de Casablanca, un Rick militant que, mentre tocava amb la seva orquestra, anava passant informacions als serveis d’intel·ligència aliats sobre els nazis que corrien per Barcelona. Les trompetes de l’orquestra duien amagades càmeres de la mida d’un encenedor que deixaven tothom retratat. La brama que Hilda era un espia rus corria entre els grups d’acció falangistes, que l’amenaçaven obertament i que van estar a punt de matar-lo.
Rahola ha anat estirant els fils i amb solvència de bona autora de best-seller, ha anat desplegant tota l’aventura de Hilda i lasevadona,Flora,lasevagermanaIrenei els personatges barcelonins que els acompanyen. Principalment la Merceneta, que és el lligam amb els protagonistes de Mariona (2014) i Rosa de Cendra (2017), amb les quals aquesta novel·la forma una trilogia o, com ara se’n diu, un tríptic. La Merceneta està casada amb un estraperlista, l’Eusebi, i s’enamora d’un agent de la resistència, en Fishel. De joveneta havia conegut la pintora Lluïsa Vidal i la feminista Carmen Karr. Rahola reivindica el paper de les dones en la lluita per la llibertat. També hi surten el mecenes Alberto Puig Palau, el director del Ritz, Ramón Tarragó, i diferents figures de la història política: de Himmler a Serrano Suñer i de Miguel Mateu al general Moscardó. Al seu costat, hi ha senyores que venen a Barcelona a servir, guàrdies civils i guies que passen fugitius per la frontera.
L’espia del Ritz és una novel·la històrica didàctica en la qual l’autora ha introduït moltes informacions llamineres, sobre la xarxa de salvaments de jueus a la França lliure o sobre el control de la premsa espanyola per part del nazisme. Rahola sap moltes coses del món jueu i les fa sortir a la novel·la, amb delicadesa. M’ha semblat molt bona la idea que van apareixent aquí i allà (a propòsit d’un quadre de Chagall o del record d’infantesa d’un dels personatges) els àngels de la guarda, que introdueixen un contrapunt poètic a una trama que corre el risc de ser un assaig novel·lat. Per exemple, quan travessen la frontera, el guia és molt xerraire i explica a Hilda com funciona la vigilància dels camins a Espanya i quantes presons hi ha a Figueres. Fa una mica estrany que mentre s’estan jugant la vida, aquest home no pari de garlar. Però és una manera dialogada d’introduir una informació necessària des del punt de vista argumental. Rahola ha de jugar sempre amb aquest doble factor: explicació (que remet a la voluntat informativa i didàctica del llibre) i dramatització (que és l’element fonamental de la novel·la, que fa que lectors que mai no agafarien un assaig sobre els anys quaranta llegeixin L’espia del Ritz). Hi ha escenes heroiques, tràgiques, eròtiques. Però el nervi del relat és la part informativa i didàctica, i els elements dramàtics són un complement.
De tot plegat se’n surt prou bé i la novel·la fa girar un gran nombre de personatges i situacions al voltant de la peripècia de Hilda i Merceneta Corner. De les tres novel·les que ha publicat d’història de Barcelona, des del punt de vista feminista, catalanista i progressista, aquesta és la que m’ha semblat més interessant i més benfeta.
Bernard Hilda va deixar una marca en l’imaginari popular de Barcelona, fins i tot entre molta gent que no el va sentir tocar mai