La Vanguardia (Català) - Culturas
El brogit del còlera
Una lliçó històrica sobre la importància de la investigació col·lectiva; sota la llum de la Covid-19, Steven Johnson ens parla de l’epidèmia que va canviar la ciència
Quan el 2008 es va traduir per primera vegada, El mapa fantasma va tenir una repercussió escassa. No va importar gaire que el llibre de Steven Johnson (Washington, 1968) hagués estat bestseller de divulgació científica als Estats Units (140.000 exemplars venuts) o que hagués rebut algun guardó. Encara que estava escrit amb pols narratiu i el discurs era rigorós però en cap cas especialitzat, l’episodi que descrivia amb suspens –la investigació d’un brot de còlera al Londres victorià de 1854– difícilment despertaria l’interès del lector. Als especialistes en història de la salut pública o del progrés de l’urbanisme, sí. Pocs més. És veritat que a l’epíleg de Johnson aproximava la qüestió a l’actualitat. Parlava de com el canvi antropològic més gran que ha viscut l’home és la seva progressiva concentració a les grans ciutats o de la grip aviària i, davant del temor a un atac de terrorisme bacterià que va existir després de l’11S, defensava que la vida urbana actual podia vèncer les amenaces gràcies al desenvolupament de la ciència. Per a la majoria dels lectors d’assaig, tanmateix, aquell tema ens era ben aliè.
Ara succeeix exactament a l’inrevés. Davant el capgirament civilitzatori que ha provocat la Covid-19, els responsables de Capitan Swing van fer una aposta: els lectors de no-ficció desplaçaríem el nostre interès a assajos i reportatges sobre virus i epidèmies. Van buscar a catàlegs internacionals i ja han editat set o vuit títols. Amb pocs han encertat tant com amb la reedició d’El mapa fantasma. No és sobre el nostre virus, però com a lliçó històrica és exemplar. Ens ensenya com n’és de difícil trencar les explicacions consolidades sobre fenòmens complexos, la importància de la investigació col·lectiva per trobar solucions i els canvis en el funcionament de la societat que comporten la resposta a aquest tipus de desafiaments mèdics que generen pànic i prejudicis.
El 28 d’agost del 1854 la nena de mesos del matrimoni Lewis va vomitar i va defecar uns excrements verdosos. Mentre esperaven al seu pis que vingués un metge que visitava en aquella zona del Soho, la mare va remullar els bolquers en un cub d’aigua tèbia i el va buidar en un pou negre al cap d’unes hores. Aquella nena seria la pacient zero d’un brot epidèmic de còlera que en pocs dies mataria centenars de veïns de la zona. El que hem après durant els últims mesos ens dona el coneixement mínim i la curiositat necessària per comprendre la importància de l’episodi que aquest llibre reconstrueix. El còlera era una malaltia antiga que no va arribar a territori britànic fins al 1831. Els brots que es van produir a partir d’aquell moment van estar relacionats amb el comerç mundial i la vida en unes ciutats industrials que no paraven de créixer. Una de les derivades d’aquell creixement era la gestió dels residus quan els sistemes de clavegueram encara eren caòtics. Aleshores es va creure que les males condicions de vida, que impregnaven l’aire, era allò que més probablement provocava la malaltia.
Contra aquella hipòtesi va reaccionar John Snow. Procedent de les classes baixes, havia consolidat una posició de prestigi com a metge a Londres (va assistir fins i tot a la Reina en un part). La fama li venia com a anestesista, però des de feia anys, escrivint articles i investigant, creia que intuïa quina era la causa del còlera. No era l’aire sinó aigua contaminada pel virus. Ningú li va fer gaire cas. Mentre els carrers s’omplien de taüts i les cases de morts, ell va analitzar un sortidor d’aigua, va buscar estadístiques i va traçar mapes per deduir d’on podia provenir l’origen del mal. Un pastor que coneixia molt bé el veïnat, que d’entrada creia en una altra via de transmissió, va rebre l’encàrrec d’una junta d’analitzar què havia succeït. Aleshores tots dos van començar a treballar plegats per acabar presentant unes conclusions que no només van
L’inici: el 28 d’agost del 1854 la nena de mesos del matrimoni Lewis va vomitar i va defecar uns excrements verdosos
ajudar a evitar més mortaldats sinó que van ser l’estímul necessari per a una de les grans transformacions urbanes del segle XIX. Fascinant.